LPC3

Òpera Norma, de Vincenzo Bellini, escenificada.

Repartiment:
Pollione: Vincenzo La Scola, Oroveso: Andrea Papi, Norma: Fiorenza Cedolins, Adalgisa: Sonia Ganassi, Clotilde: Begoña Alberdi, Flavio: Jon Plazaola. Fills de Norma i Pollione: Gonzalo Corrià i Julián Corrià. Direcció musical: Giuliano Carella, Direcció d'escena: Francisco Negrin, Escenografia: Anthony Baker.
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.



Amb aquest segon repartiment de Norma al Liceu 2006-2007 s'ha viscut una interpretació magistral de la protagonista Fiorenza Cedolins. Aquest paper li va com anell al dit ja que te totes les característiques necessàries per afrontar aquest difícil rol com es la Norma de Bellini; una veu fantàstica amb l'emissió dels pianos timbradissims i uns fortes impressionants, una gran musicalitat, amb totes les seves coloratures al seu lloc i perfectament audibles,una gran entrega i emotiva expressió i amb la força i dolçor quan el paper ho requeria en tot moment que aixo va conmoure a tots els espectadors. La famosa ària "Casta Diva" va estar cantada amb una línea del cant perfecte i amb els seus reguladors del piano al forte i del forte al piano difícilment millorables. La presència d'aquesta cantant es impactant i no perd detall en cap moment actoral, en definitiva una Norma ideal.

S'ha de destacar amb la resta del repartiment l'Adalgisa de Sonia Ganassi; també és una cantant fantàstica que va abordar el paper meravellosament ja que l'Adalgisa es bastant aguda per una mezzosoprano i que Ganassi va afrontar sense cap problema amb una bona línea del cant i homogeneïtat del so en tota la tessitura de la seva veu.

Cal destacar un punt en aquesta interpretació de Norma entre Cedolins i Ganassi; es la gran compenetració entre elles. Quan tenen les dues escenes juntes al primer i segon acte va ser realment impactant com les dues veus es compenetraven tant que semblava una sola, als moments qu'es quedaven soles amb les cadences en cap moment es van desajustar ni musicalment ni d'afinació ni de volum, una verdadera delícia, esperem que aquesta no sigui l'última Norma juntes.

Vincenzo La Scola posseeix un instrument molt bo, però no sempre esta ben emès la qual cosa es una llàstima, quan emet la veu cap els aguts se li va cap enrere i això no deixa que s'escolti be, els aguts queden opacs i poc lluits ja que la zona mitja de la seva veu es contundent i ben timbrada. Per la part actoral es va entregar totalment encara que el Pollione no es un paper tenoril de lluïment.
L'Oroveso d'Andrea Papi va ser amb una veu contundent amb algun moment de difícil entendiment del text. Cal destacar el bon fer de Jon Plazaola i Begoña Alverdi que vocalment els dos posseeixen uns bons instruments i ben emesos.

El cor del Liceu cada dia sona amb un so mes compacte.

Va haver un canvi en la direcció musical ja que tenia que ser la batuta de Bruno Campanella i va ser substituït per el bon fer i veterania de Giuliano Carella amb un gest clar i contundent quan la partitura ho requeria.

Parlant de l'escenografia podem dir que era del tot estètica i amb tots els elements necessaris, elegant i creant l'atmosfera que calia en tot moment. La direcció d'escena va estar en tot moment a favor dels cantants i la música.

En definitiva una Norma per fer historia al Liceu gràcies a les seves dues protagonistes i tot l'equip humà que van fer aixecar tot el públic del Liceu en els seus aplaudiments finals provocant una preciosa pluja de flors cap el escenari des de el quart i cinquè pis.