LPC3

Per a un compositor el fet d’escriure una partitura destinada a un violoncel sol implicar, m’imagino, irrefutablement la invasió a la ment de les “Sis Suites” B.W.V.1007-/12 de Bach, tota una font inesgotable d’informació o a la mateixa vegada tota una autèntica llosa d’intimidació. Al llarg del segle XX s’han produït una sèrie de creacions, sobretot per a instruments a solo, descobrint així les noves possibilitats (almenys això creiem) o nous recursos d’expressió de cada instrument, i de pas complicar una mica més la vida de l’intèrpret. El violoncel no s’ha quedat enrere i grans noms de la creació actual s’han interessat per aquest noble i voluminós instrument, un instrument on els músics sempre diuen que és el que s’apropa més a la veu humana, cosa que no aconsegueixo entendre per molt que m’hi esforci.

A més, hauríem de parlar de les obres més emblemàtiques per a violoncel, com la “Sonata per a violoncel sol op.8” (1915) de Kodály, les “Tres Suites op.131” de Max Reger com una clara herència del llegat de Bach, Hindemith, Bloch, Britten, Zimmermann, la “Sequenza Vib” de Berio (1981), “Escena amb cranis” (1994) de Josep Soler, “Trois strophes sur le nom de SACHER” (1976-82) de Dutilleux, “Sérénade” (1949) de Henze, la “Sonate” (1955) de Crumb, la “Sonate” (1948-53) de Ligeti, “Suite n. 4 op.50” (1994-96) de Bacri...

La partitura que avui ens ocupa del compositor català Agustí Charles (1960) “... des de l’infinit...” data de l’any 2003. Aquesta suite per a violoncel sol fou un encàrrec de l’Auditori per al prodigiós fracàs del Festival Internacional de les Arts del Fòrum Universal de les Cultures - Barcelona 2004 i dedicada a Lluís Claret.

Peces del mateix compositor com “Particella II” (1994) per a clarinet sol o la “Fantasia per a clarinet i piano” (1998) són una mínima mostra que marquen l’interès per part del compositor vers la creació per a instruments solistes.

D’una durada aproximada d’uns vint minuts la peça és una suite que segueix el cànon de la forma original barroca, tot i que amb un llenguatge contemporani. Els tres cants que la componen són els pilars en què es basa el seu discurs, al mateix temps que es comporten de leitmotiv. Les danses que segueixen els dos primers cants són també el contrapunt que serveix d’introducció als moviments principals, paraules de l’autor. L’aspecte visual de la partitura és d’una dificultat important, com gairebé tota la música del compositor de Manresa. La peça comença amb un “Canto primo” en què es presenta el que serà al llarg de la peça un “ritornello” i adornada per sons harmònics i portamentos on recorda la visió rítmica i sonora de l’Allemande de la “Suite V” del mestre d’Eisenach. En la “Danza I” el compositor empra el tan recurrent compàs 3/8 de les clàssiques suites i impregnant d’una polifonia formada per sèries de quintes i sextes.

La “Danza I” està composta per una sèrie de glissandos i spiccatos. El bordó, d’una certa semblança a la gigue de la “Suite III” utilitza un llenguatge clar i senzill però sense deixar de banda els recursos rítmics i d’articulació. La “Danza II”, potser la més simple i accessible, enllaça amb el “Tempo di Sarabande”, amb uns elements molt més complexos on fa possible la dualitat de l’instrument (escriptura a dos pentagrames) i agafant una rítmica semblant a “l’Allemande” de l’última de les suites, la sisena que fins ara hem contrastat. El “Presto” és un seguit de vius i eufòrics tresets de semicorxeres on enllaçaran amb el Canto terzo. Finale.

Una obra voluptuosa i de gran complexitat instrumental i expressiva amb plànols sonors molt destacats acompanyats d’una forma molt estricta on el compositor intenta fusionar molts dels recursos moderns de l’instrument amb línies melòdiques que de tant en tant es poden apreciar amb una certa timidesa per no voler caure amb l’escolàstica melodia com en el “Declamato con variazioni”, tot un cant seré. Cal dir que la peça en general mostra una maduresa i un personal estil de llenguatge.

Acabaríem dient que la gravació realitzada i executada per Lluís Claret és excel·lent. Agustí Charles és també autor del llibre “Análisis de la música española del siglo XX” (En torno a la generación del 51) Rivera Editores, València, 2002.