LPC3

Què és el que fa que una banda només necessiti marcar un sol acord per a tenir un públic sencer encès als seus peus? Aquesta podria ser una bona pregunta si això es tractés d'una entrevista als nipons Tokyo Ska Paradise Orchestra, ja que continuo admirada de com, després de vint-i-cinc anys, una banda pot despertar tant desenfrenada eufòria entre els seus tenaços fans. No era aquest el meu cas, sinó el d'una xafardera que treu el nas deixant-se dur per la curiositat de saber alguna cosa més sobre els ingredients de l'èxit en una música subtilment emparentada als sons jamaicans que es visqueren a l'illa britànica pels volts dels setanta.

Crec que fora interessant reflexionar sobre aquells aspectes del seu directe que arriben a enfollir a gran part del seu públic, i desgranar així, alguns aspectes que em semblen crucials a l'hora d'entendre el reeixit moment dels TSPO.

Per començar, els seus concerts estan concebuts com a festes. La festa és una imposició que es viu des del primer minut fins a l'últim del concert. Com a tal, la dinàmica de l'actuació està primada per les cadències frenètiques, entre les quals hi tenen cabuda les seves pròpies versions de rockabilly, de ska, de pop, de drum'n'bass, de rocksteady i fins i tot de jazz. Tot aquest bloc sonor tocat amb una tècnica envejable per a qualsevol dels grans del 2Tone -des de The Specials a Madness-, està concebut amb medleys mil·limètricament executats.

Five days of Tequila amb guitarres consistents i solos dements; Tongués of Fire hipnotitzant amb un hammond brillant; un eixelebrat Skaravan, mític, rendint tribut a l'illa jamaicana i als Skatalites; un per fi ballable, fresc i increïblement tocat World Ska Cruise que em recorda que sí, això és un concert de ska... Foren mostres de com deu músics sobre un escenari, i sense sobrar-ne ni mig, poden ser capaços de provocar una orgia sonora amb la més exquisida i pulcre magistralitat.

Cal fer esment a l'actitud de tota la banda, tant dels que entronitzen el paper central de l'atenció de l'espectador, ja que la majoria dels seus temes són instrumentals, com de baix, guitarres, teclat o bateria. Ja no només el seu paper com a músics, doncs és summament rellevant la seva postura de front-mans compartida, el seu aire de líders i de posseïdors de carisma omnipresent, el seu comportament de narcotitzats pels seus propis ritmes, d'absolutament enduts per les pròpies melodies... Gens sobreactuats, gens capciosos, però sí, molt treballats.

És aquesta naturalitat de la seva bogeria, l'aire amè i somrient dels seus membres, juntament amb una tècnica impecable i un estil molt i molt propi, el que ha fet possible l'èxit rotund de la banda allà on toquin? És el seu espectacle treballat i preparat fins al súmmum? És l'elegància de tocar una música underground amb una tècnica i un estil tan distingits?

Sigui el que sigui, quan una banda amb aquestes qualitats toquen a prop de casa, val la pena anar-los a veure. Val a dir que si un no està acostumat a escoltar aquest gènere, com era el meu cas, per més atributs que se'ls trobin, arriba un punt del concert en què la retirada és el més sensat.