LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Una Quarta a mig gas
Bernat Dedéu 12-03-2010
OBC; Paul Polivnick, director.
L'Auditori, 26 de febrer de 2010
Després de l'oblidable Desena de Mahler, recentment comentada i lamentada en aquesta mateixa pàgina virtual, l'OBC encarava amb moltes incògnites un programa especialment ordit al gust del veterà Michel Plasson, que va cancel·lar la seva visita, dissortadament, per donar pas al competent director nord-americà Paul Polivnick.
Polivnick, més versat en la música del XX que el seu col·lega francès, va oferir una molt bona impressió amb The Shadows of Time, obra de maduresa del compositor francès Henri Dutilleux. Sense ser l'obra més engrescadora del creador d'Angers, la peça -dividida en cinc moviments- va mostrar apunts d'orquestració prou interessants; a Les heures, vàrem poder comprovar com les trompetes de l'orquestra encara presenten bones garanties de qualitat, erigint-se com un dels valors segurs de la formació. L'epicentre de la peça -el cor Mémoire des ombres, dedicat a "Anna Frank i per a tots els nens innocents del món"- va sonar fantàstic en l'eco eteri de les veus del cor Vivaldi. Igualment, sembla que els recursos que Dutilleux explota en aquesta peça no acabin d'arribar al port sonor desitjat, més aconseguit en obres posteriors com ara Correspondances (2004).
La segona part ens va portar de nou la Quarta Simfonia en Tchaikovski, obra tan múltiplement interpretada (el seu esclat final sempre excita l'entusiasme de les iaies més propenses al txumba-txumba), com desvirtuada frívolament. Sense arribar a aquest extrem, Polivnick en va donar una lectura nifunifà, amb l'Andante sostenuto inicial ben empastat, però sense gens d'èpica ni tremendisme. L'Andantino va sonar també ben tocat, però sense la dosi necessària d'ironia amb que el geni rus impregna la partitura (el solo de l'oboè, preciós com si el descobríssim per primera vegada, tampoc va ser gaire ben defensat per Disa English...). El director manava bé, però no insuflava prou aire als músics; poca dinàmica, poc palpitar. Tot correctament tocat, però sense teca. El txumba-txuma, això sí, va causar gran entusiasme entre el públic.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
