LPC3

L'art és sempre genuí pel simple fet de que la mirada de cada artista impregnada en la seva creació és una mostra particular d'experiència vital. En el jazz, el concepte de creació és fonamental ja que amb ell, cada artista significa un camí que va traçant per a trobar-se amb sí mateix utilitzant tots els estils possibles, enriquint-se de totes les fonts imaginables, creixent en tots els sentits cap a un fi en continu moviment i sense normes lògiques preestablertes. En aquest sentit, el jazz és la sonoritat d'una història que es va escrivint de manera alterable, és la història d'una resistència que s'integra en una cultura essent sempre contracultura. Per això el jazz no té data de caducitat, la novetat de la improvisació fa que els diàlegs entre els músics creïn sempre nous productes i avantguardisme.

Al trobar-nos de nou amb el més semblant a un geni del jazz dels nostres dies no podem més que esperar sentir la seva pròpia concepció de la música i de la vida, per tal d'intentar entendre els conceptes que es deriven de la seva concepció de l'estil i per tant de la música en general, i no podria haver estat un diàleg sonor més jazzístic tractant-se de la gran joia de Portland: Esperanza Spalding.

Acompanyada pel virtuosíssim pianista Leo Genovese, el magnífic bateria Francisco Mela (entre els tres conformen la cèlebre agrupació ELM, presentada recentment a l'escena jazzística novaiorquesa com un trio d'asos precoços) i del mood més brasiler i dolç, el guitarrista Ricardo Vogt; la portentosa Spalding obria i tancava la nit a s'olivar de Sa Conca de Cadaqués amb mostres incommensurables de domini tècnic. Però, i si darrere de tant impressionant i enlluernadora exhibició de sabers i de talents ens hagués estat impossible percebre els colors i les textures, les verdaderes emocions dels diàlegs? És indubtable que cadascun dels músics gaudeix d'un nivell més que espaterrant, però començant per la pròpia Esperanza haig de ser durament realista: no se'm va posar de punta ni un sol cabell del braç.

Em va despertar admiració, perplexitat, hipnotitzant-me amb una veu dolça, percudida, treballada, amb múltiples registres i alteracions però sempre suau i tendre; em va extasiar amb els seus solos de baix, conquistar amb l'elecció dels músics i cadascuna de les seves fluides i dinàmiques intervencions, em van narcotitzar la seva energia i la seva força escènica, la seva bellesa en tots els sentits... però en cap moment vaig sentir aquell sentiment punyent al pit que clamava per esgarrapar-me l'ànima la primera vegada que la vaig veure, a la sala Luz de Gas, i que volia tornar a sentir. I això que en aquella sala no hi havia la romàntica llum dels llampecs il·luminant la costa empordanesa de l'enclavament, tampoc la brisa del mar preparant-nos les consciències per deixar-nos arrossegar per les ones sonores. No, i igualment vaig sentir alguna cosa que sempre espero sentir en els músics que tenen cert nivell, i que aquest cop no hi era, no es palpava, no es va filtrar entre el públic.

Em pregunto si la seva improvisació ha perdut l'expressió emocional que tenia un temps enrere o si potser està massa fixada en aspectes melòdics i rítmics que no pas en el diàleg amb la banda. Hi havia diàleg, sí, amb una execució extraordinària, però de tant improvisat, es creava una monotonia que ens derivava en una pèrdua d'atenció. La meva impressió és que l'estrella del jazz nord-americà va centrar el seu concert en la racionalitat i la intuïció - potser perquè no portaven l'espectacle massa preparat i això no li permetia acabar-se de deixar anar- i així, va deixar de banda vanament l'aspecte més important de la seva música, el que la fa particular, el que la fa especial i única, trobant-nos amb una dosis desmesurada de verborrea tècnica incandescent.