LPC3

Torroella va poder gaudir finalment de la seva estrella convidada en la seva doble faceta de contralt i directora. Escrivim doble faceta, un tòpic fàcil, i de seguida reconeixem el propi error: per Stutzmann, cantar i ordir el discurs musical del seu Orfeo 55 és una sola cosa amb total sentit d'unitat. Això, dirigir sovint d'esquena a la pròpia orquestra, obliga un esforç extra de concentració dels seus solistes, cosa que ja va bé a qualsevol repertori. Els pocs errors o discordances que vàrem notar en la formació (algunes badades dels cel·listes en l'inici del Cuius animam del Stabat Mater i les breus descoordinacions als violins als primers pizzicatti de la meravellosa Sento in seno) no són imputables a la seva líder, sinó a la manca d'atenció recíproca entre els professors de l'orquestra. Breus taques d'un concert rodó i molt útil en diversos aspectes.

Primerament, cal dir que aquest narrador de sons es mostra clarament partidari de l'aproximació interpretativa del Vivaldi llegit per Stuzmann (i faria extensiva aquesta idea a tot el repertori barroc o fins i tot anterior al segle XVII). La contralt francesa no només cerca la puresa d'estil i d'instrumentació, sinó l'expressivitat: no té cap por a crear una sonoritat ampul·losa (no menja verduretes ni aposta per la petitesa, vaja...) i ens proposa un cant orgiàstic, que és especialment gojós en els fugats i molt generós en la modulació dels tempi: ens entusiasma, per exemple, com Stutzmann marca els accents com si dirigís Die Walküre i manté la tensió del tenuto com si li anés la vida en cada nota. D'aquest Orfeo 55 cal destacar-ne l'immens tiorba Michéle Vittone i el gran contrabaixista Davide Vittoni. Uns enormes instrumentistes, sens dubte.

Celebrem també, al seu torn, que l'artista ens regali un Vivaldi ben oblidat, lluny del tòpic que associem al compositor. Ja vàrem ressenyar amb entusiasme el Nissi dominus que ens va oferir la mezzo gironina Gemma Coma-Alabert amb l'orquestra resident. Som davant d'un compositor d'una profunditat atordidora: imbècils de nosaltres, havíem viscut molts anys amb la imatge falsa del txumba-txumba repetitiu que marca algun dels concerts vivaldians escrits a l'Ospedalle (només alguns, no pas tots!). Però aquest Stabat Mater RV 621 conté, de principi a fi, moments eixordadors de tristesa profunda, de concentració emocional fora mida.

Per això també cal reivindicar sense cap vergonya el llegat operístic del prete rosso, que va marcar una segona part de música preciosa. Cal ser honestos: Stutzmann té un instrument que pertany sense reserves a la tessitura de contralt, afinat amb saviesa. Però la projecció de la veu és tremendament escassa: ja al final de la primera part, a les acaballes del Stabat Mater, la cantant havia hagut de fer gestos d'apianament a cel·listes i tiorba per no ser absolutament silenciada (cosa que no va aconseguir, i que la va deixar notòriament molesta). Stutzmann mana molt bé la seva orquestra, de poc més de deu músics, però quan aquesta dispara volum -com va quedar palès a la meteòrica Gemo in un punto e fremo- la veu queda inaudible i pateix un desgast enorme. No obstant, per una veu petita, el resultat obtingut és gran, i això és el que compta. Paral·lelament, la seva dicció italiana -vocals excessivament entubades i esses massa sonores- sovint posa traves al fluir del discurs musical. Pot esmenar-ho, si ho penca.

Aquests detalls no són de poca importància. Si vol seguir aquest decurs, Stutzmann haurà de tenir cura de la seva veu, molt més apta per a l'estudi que no per concerts de gran format. Igualment, la seva tasca i aproximació -cal insistir- ens semblen apassionants. El públic, que li va arrencar a l'exhausta cantant dos bisos (si la memòria no ens manca Cor mio che prigon sei de l'Atenaide i Vincerà l'aspro mio fato de Semiramide), sembla estar-hi ben d'acord. Novament, la direcció del Festival ha encertat la tria.