LPC3

L'Orquestra Simfònica del Vallès ha iniciat amb bon peu un nou cicle dels Concerts Simfònics al Palau sota l'experta batuta del mestre Josep Pons. Felicitem la formació pel seu quart de segle d'història i esperem que l'energia dels seus músics la faci perviure per molts anys.

L'aniversari ens ha portat novetats interessants. A partir d'ara, abans de cada concert, s'interpretarà alguna obra de Johann Sebastian Bach. Segons resa el programa de mà, els responsables de l'orquestra volen "aprofundir en el contingut del silenci, des de l'espai del qual emana tota música possible i tot missatge sonor (...) A cada concert hem incorporat un breu fragment de música de J. S. Bach com si d'un acte de purificació es tractés. D'aquesta manera no sols gaudirem de l'escolta d'una música sublim, sinó que a més a més ens ajudarà a desprendre'ns dels sorolls quotidians i preparar-nos per endinsar-nos en un nou concert."

El vostre narrador de sons feia bastant temps que no sentia quelcom tan cursi. Això de l'acte de purificació li sembla una autèntica bajanada, com també el tòpic suat del silenci o l'ús recorrent i fals d'un concepte com la sublimitat. Sembla mentida que calgui apel·lar a tanta commonplace per escoltar bona música... però bé, en qualsevol cas,  sentir Bach és sempre un plaer. Així ho fou l'audició de la Fuga BWV 564, molt ben interpretada per l'organista Ana Aguado (és una vergonya, dit sigui de pas, que tinguem un instrument emprat tan escadusserament al Palau). La segona novetat ens va arribar en forma de fanfara: Antoni Parera és un dels nou compositors que ha regalat una peça del gènere (en aquest cas per a vent metall i percussió) a la formació per celebrar l'aniversari. Dos fantàstics preludis que van amenitzar el concert.

Atès un canvi de programació d'última hora, la Simfonia número 40 de Wolfgang Mozart va ser substituïda per una compilació de danses centreeuropees, conformant un programa pretesament més compacte a nivell d'estil (com que l'orquestra ha promès tocar-la ben aviat, i el que compta és allò que s'interpreta, no entrarem en si ens sembla o no escaient aquesta decisió). Les sardanes van estar molt ben servides per un Pons que sap què es fa, i que va dotar d'entitat simfònica a totes les peces, marcant un so desacomplexat a la corda, frasejant amb molt de gust (li notem al mestre un major gest de fluïdesa a l'hora de marcar l'accent als violins) i gaudint especialment amb els contratemps del violoncel, com va quedar palès a la Camperola del bon Toldrà. Música fantàstica, que l'orquestra fa bé en explorar sense cap mena de petitesa, i que només va quedar llastrada per alguna badada als trombons en l'inici de la preciosa Juny de Juli Garreta i per unes trompetes ben millorables i poc concentrades. Després de tanta sardana i tan ben servida, deia sorneguer un company d'audició, et vénen ganes d'envair Espanya.

La cigarreta del descans no va posar-se bé a l'ànima dels nostres músics, i la segona part va començar amb les dues primeres Danses eslaves de Dvořák un pèl lànguides, amb una corda més mat i sense coordinació. El tremp es va recuperar amb les peces més conegudes de la selecció, les Danses hongareses números 1, 3 i 10 de Brahms, molt ben ordides en la dinàmica pel mestre Pons. Al narrador de sons li plau el timbre de la corda, i veu els músics amb ganes de fer art, que és l'important. Per cloure l'orgia dansable, Pons va pensar en les magnífiques Danses de Galanta de Kodály, notablement esculpides per una formació que segueix oferint bona entrada al Palau (calculem, a ull miop, un setanta per cent d'ocupació de la sala) i obtenint resultats esperançadors.

Esperem nous aniversaris i molta més música. Felicitem de tot cor als col·legues.