LPC3

L'excusa per homenatjar a un dels grans del jazz -aquesta vegada era el torn del pianista Horace Silver després d'haver passat per Ornette Coleman (2004), John Coltrane (2005), Herbie Hancock (2006), Thelonious Monk (2007), Wayne Shorter (2008) i McCoy Tyner (2009) - fa que aquest col·lectiu de vuit dels millors músics i arrangistes de l'escena jazzística mundial ofereixin des del 2004 gires mundials anualment amb noves composicions de màsters del jazz modern per a un públic entusiasmat en deixar-se seduir o frustrar (en el cas de ser músic) per uns músics que representen el millor del panorama musical del jazz contemporani .

Treballant sobre el terreny del hard bop -un jazz amb influències molt marcades pel blues o pel gospel i que en els seus inicis era tocat per músics marginats dels circuits més comercials que buscaven una ruptura amb el Swing- la negritud dels músics es percep en cada síncope i en tota l'extensió del seu vocabulari. 

El so distintiu de l'octet de San Francisco és el d'una espectacular combinació rítmica on el bateria, Eric Harland - el millor que he vist mai sens dubte - juga un paper bàsic marcant els batecs del cos musical amb absoluta elegància i expressant la llibertat intrínseca que el Jazz deixa a la improvisació, sense caure en ostracismes. No ens podem estranyar, un cop l'hem vist en directe, que hagi compartit escenari amb gegants del jazz com Betty Carter, Joe Henderson, Charles Lloyd, Joshua Redman, Terence Blanchard... Cada músic, però, representa diferents generacions, estils i cultures musicals des d'una perspectiva erudita i gairebé perfecta, per no dir insuperable.

El següent músic a destacar, pel meu gust, és el de Stefon Harris al vibràfon. A part de ser un músic destacadíssim que creu que la verdadera tradició del jazz és la improvisació; per contra del que es pugui pensar és un músic que arribà al jazz gairebé per casualitat i que acabà tocant el vibràfon també casualment. Amb 37 anys, es considera un etern estudiant de la música i buscador de la bellesa i de les emocions que es tradueixen de l'ordenament de les notes, però tot i això és un esser amb una sensibilitat musical exquisida i una capacitat de transmissió que ningú pot posar en dubte. La seva qualitat de buscador innat no fa altra cosa que enaltir-lo encara més. Originàriament, al vibràfon hi trobàvem a Bobby Hutcherson - el mestre del vibràfon a l'era del hard bop que ajudà a redefinir la utilitat d'aquest instrument en el món del jazz - però Harris participa més activament en cada tema amb una tècnica sòlida i una sonoritat àmplia. Un altre matís de negritud "semi-africana" que m'encanta trobar en formacions amb algun component d'afrodescendència. 

Seguint amb la llista, per ordre de preferència, meva és clar, hi col·locaria al veneçolà Edward Simon. És un pianista minimalista, amant dels silencis i únic en transmutar gèneres llatins i caribenys cap al jazz, que li permet expressar-se en un llenguatge antagònic a la rigidesa i proper a la calidesa, amb una sensibilitat estètica amplíssima i sempre elegant. A l'hora de desenvolupar els seus solos desplega una dinàmica poc difusa amb una característica bàsica: l'expressivitat. Les modulacions desvien al públic a estils com el tango i sobretot queden ressaltades les intervencions pausades i relaxades que estan fornides de parades i arrancades i el denoten com un pianista brillant.

Pel que fa a la secció de vents, no sé per on començar. Atzarosament, ho faré pel porto-riqueny Miguel Zenón, que fou el primer en parlar i presentar la banda. No menys que a la resta del col·lectiu, se l'ha de subtitular com una rutilant estrella del jazz. Becat a la prestigiosa Berklee College of Music i a la Manhattan School of Music des de molt jove, és considerat un dels millors saxofonistes del món, que a més exerceix de director i de compositor elogiat per la crítica especialitzada en el jazz als Estats Units. Membre de SFJazz Collective des dels seus inicis, és una peça clau com a solista amb un so avantguardista que també combina elements de la música llatina amb matisos de gran riquesa i un desenvolupament de les pròpies composicions perceptiblement difícils i plenes d'improvisacions erudites.

A ell segueix el trompetista israelià Avishai Cohen. Al trompetista de referència per excel·lència a Tel Aviv i també becat a la Berklee College of Music de Boston és un músic igualment arrelat al bebop i al post-bebop que dirigeix el jazz cap a noves direccions plenes de vitalitat. No hi ha cap dubte que ens trobem davant d'un fora de sèrie, que filtrant influències de folk en el seu estil de manera sensacional, encaixa perfectament la seva brutal tècnica en una secció absolutament magistral i simplement magnífica. En aquest apartat hem de destacar al també magnífic saxofonista tenor Mark Turner.

Amb 45 anys és considerat un dels saxofonistes amb més talent del planeta i òbviament influenciat per Coltrane, ens va tornar a mostrar un estil d'avantguarda amb idees poc comunes de com desenvolupar un solo virtuós, confirmant la seva presència escènica madura i única que encaixava a la perfecció en el diàleg continu que el col·lectiu ofereix durant tot el directe a través d'una òptima compenetració entre els seus membres. Turner és un dels músics més coneguts de l'octet, cosa que no resta importància a la resta de membres, com el trombonista Robin Eubanks.

Un trombonista que des dels 70' ha acompanyat estrelles com Stevie Wonder o Sun Ra, no ens pot fer dubtar en cap moment de la seva versatilitat i volubilitat en el jazz. Amb un so fresc i original, interpreta de manera sensacional qualsevol peça. Un autèntic mestre de braços forts i de sonoritat contundent. No puc amagar la meva debilitat cap al seu so, i sobretot per la seva calidesa sobre l'escenari.

Sobre Matt Penman, pedagog i gran contrabaixista llicenciat a Berklee que ha tocat durant tres anys amb la meva apreciada Madeleine Peyroux, dir que a l'Auditori destacà per un so romàntic, suau i subtil (mancat d'amplificació suficient per apreciar-lo degudament) que el relegaven més com a simple acompanyant que a qualsevol altre membre. La seva coordinació amb el bateria Eric Harland, però, era precisa i docte, i posava de relleu el treball minuciós i excel·lent que el global oferia.

Simplement immillorable i superb; d'una bellesa estilística única i una magnificència en l'execució incomparable. Un espectacle sorprenent i solemne que, com ja he dit, significa gairebé un insult per a qualsevol músic a banda d'una mostra de gust bestial i sense fronteres estilístiques. Una mostra de magnificència i de professionalitat que exposa la realitat del jazz en els nostres dies i inspira a qualsevol amant de la música a explorar els camins que aquest ens obre mercès a figures tan monstruoses com les que ens ofereix el col·lectiu nord-americà SFJAZZ Collective.