LPC3

Música i llibret
Richard Wagner

Equip artístic

Director musical Jesús López Cobos
Director d’escena Lluís Pasqual
Escenògraf Ezio Frigerio
Il·luminador Wolfgang von Zoubek
Director del cor Jordi Casas Bayer

Repartiment

(Funcions dels dies 30 i 31* de gener de 2008)

Tristan Robert Dean Smith* / Jon Frederic West
Rei Marke René Pape / Georg Zeppenfeld*
Isolde Waltraud Meier* / Jeanne-Michèle Charbonnet
Kurwenal Alan Titus* / Alexander Marco-Buhrmester
Melot Alexander Marco-Buhrmester / Lauri Vasar*
Brangäne Mihoko Fujimura* / Elena Zhidkova
Un pastor / veu d’un jove mariner Ángel Rodríguez
Un timonel David Rubiera
Solista del corn anglès Álvaro Vega

Cor i Orquestra del Teatro Real
Coro y Orquesta Sinfónica de Madrid
Producció del Teatro San Carlo de Nàpols


Amb un repartiment digne de Bayreuth (Meier, Robert Dean Smith o René Pape) aquest Tristan und Isolde era la joia de la corona d’aquesta temporada al Teatro Real. Expectació, emoció i cartell de “no hay entradas”, fi d’existències del programa de mà, i la primera producció wagneriana per part del director teatral Lluís Pasqual, van ser també ingredients que sumaren interès a una obra que ja de per sí és tota una experiència estètica.

Diseccionant per parts, menció per la labor musical del titular de l’orquestra del Real, Jesús López Cobos. Director analític com pocs al nostre país, posseïdor d’una fredor i d’una qualitat indiscutible en l’extracció del so de l’orquestra, el seu criteri wagnerià desconcerta per la variabilitat dels tempi. Obertura desigual (lenta i molt ràpida al final), amb un duo d’amor mesurat però poc apassionat o, per contra, un preludi del tercer acte esfereïdor, amb unes gammes de greus i un color obscur que feren lluir les cordes i sobretot els contrabaixos i violoncels. López Cobos semblà dirigir amb una rutina grisa, però quan s’enardeix i aprofundeix, obté un so meravellós, un metall brillant, unes cordes meloses i un vent acariciador amb menció d’honor per Álvaro Vera en el seu solo de corn anglès. Llàstima que el resultat general sigui irregular i amb la sensació que varia segons el temps i el dia.

L’altre gust agredolç de la producció el provoca la posada en escena de Lluís Pasqual. Produïda per el Teatro San Carlos de Nàpols, on es va estrenar fa tres anys, suposa el seu primer encontre amb l’univers wagnerià. La immensitat de la música d’aquesta obra sembla haver-se cruspit l’enginy del lloable director català, que opta per una lectura d’estètica tripartida: s.XII pel primer acte, àmbit històric on ocorre l’origen de la llegenda del mite en que es basa l’argument; s.XIX pel segon acte, en referència al moment de creació de la música i els seus condicionants (l’amor irrealitzable de Wagner per la dona del seu mecenes, Matilde Wesendock), i un presumible s.XX per l’últim acte que ocorre en una espècie d’hospital-balneari per a malalts terminals. Bé, si la idea a priori és atractiva i vàlida en la seva lectura d’un amor universal, que no coneix fronteres temporals i es repeteix com un etern retorn del destí emocional dels personatges, a l’hora de la fisicitat escènica, la fórmula no convenç. La respiració única a que es refereix Pasqual quan parla de la unitat musical de l’òpera es trenca en el soroll de pujades i baixades del vaixell al primer acte, en la incoherència en l’aparició del rei Marke al segon acte (apareix i desapareix de seguida, com si no li importés la flagrant infidelitat de la seva dona), i en els moviments de l’equip mèdic-soldats del tercer acte, que utilitzen lliteres de l’hospital com a ridícules defenses per impedir l’entrada dels enemics. Bonics els grisos i argentats del mar de fons en l’escenografia de Ezio Frigerio, i elegants el vestits de la Squarciapino, malgrat la insistència en la gamma monocromàtica dels seus últims treballs. De considerable bellesa la utilització de la llum per part de Wolfgang von Zoubek, amb menció especial en l’estètica Kirschneriana que desprenien els fantasmagòrics arbres del segon acte.

Els cantants van ser els veritables guanyadors i protagonistes de l’exímia obra. Començant per la Isolda de la gran Waltraud Meier. La veu de la bífida soprano/mezzo alemanya, ha perdut esmalt, brillantor i força en els aguts, algun dels quals es menja descaradament (com en l’encontre amb Tristan al segon acte), crida o cala en altres; l’edat no perdona, i tot i així…Triomf indiscutible de la cantant/actriu, del geni sobre l’escenari, del magnetisme i del port de les grans wagnerianes. L’evolució i el domini del seu personatge, l’etern femení de les seves formes i gestualitat, la mirada extraviada i lluminosa del seu Isoldes Liebestod, s’emporten la Meier més enllà…brolla llum en una mort de pur sentiment, on les notes de Wagner als seus llavis fan estremir i emocionar: inefable! Jeanne-Michèle Charbonnet, va donar una visió humana a Isolde, el seu color és idoni per carnal i ters, amb desigualtat de registre, un centre generós i uns aguts tirants, la intèrpret va saber trobar la dignitat sobrehumana del seu personatge amb l’ajuda d’un físic de veritable welsunga.

En l’apartat del Tristany, la moneda va tenir dues cares oposades per característiques i per qualitat. Robert Dean Smith és l’actual Tristany a Bayreuth i domina el paper com ningú. Si bé les prestacions vocals son justes per cos i potència, el seu fraseig, puresa d’estil i elegància en l’emissió, el fan triomfar en la terrible escena de la mort del tercer acte, pedra de toc vocal inassolible per a molts. John Frederic West és una bèstia canora de primer ordre, amb un volum vocal que omple el teatre sense fissures (malgrat un timbre metàl·lic amb lletjor en un vibrato omnipresent) i una resistència vocal de natura que li permet arribar a l’escena de la seva mort fresc, com si acabés de començar l’òpera, però… cantar Wagner no vol dir cridar, ni bramar, i menys comportar-se com un esquizoide (sobreactuat i exagerat) en la difícil i temuda mort del personatge.

El rei Marke, és potser, el millor rei que es pot sentir i veure avui en dia en un escenari. Hom té la sensació, quan obre la boca René Pape que estem al davant d’una veritable veu wagneriana, robusta, amb aguts brillants, de color fosc i amb un domini del cant absolut. El seu port ferm natural imposa, declamant un monòleg de luxe, amb la càrrega justa d’emoció i d’humanitat. Potser la sorpresa d’aquest Tristan és la veu del baix alemany Georg Zeppenfeld, tota una revelació, ja que l’únic dia que Pape no va cantar Marke, Zeppenfeld aconseguí que no se’l trobés a faltar. La veu obscura i densa, amb uns greus de luxe (superant en foscor i contundència el mateix Pape, més baix-baríton que estrictament baix), fan assegurar aquest cantant que el seu futur està més que assegurat.

Mihoko Fujimura ha passat a la història del seu país com la primera cantant japonesa en actuar a Bayreuth, s’hi ha convertit en una de les més estimades pel públic alemany. Aquí com a Brangäne, Fujimura s’ha vist una mica eclipsada per la resta de l’equip vocal. Sòlida però no ferma, la veu llisca en petites estridències i un molest vibrato i pèrdua de potència en l’agut en forte; la seva sensible gestualitat però equilibra un resultat valuós. En plenitud de forma sembla Elena Zhikova en contrapartida a la nipona, Brangäne de vellutada veu, contundent en el fraseig i color vaporós, va saber exhalar la mística torbadora i misteriosa de les seves precioses interrupcions en el duo d’amor del segon acte.

El luxe de la resta de cantants l’encarnaren la fermesa i profunditat del Kurwenal del exWotan a Bayreuth Alan Titus, i la seguretat i homogeneïtat tímbrica del Melot del també bayreuthià Alexander Marco-Buhrmester, alhora estimable Kurwenal. Com a comprimaris, Lauri Vasar, Melot, passà força inadvertit, no així les bones prestacions d’Ángel Rodríguez i David Rubiera.