LPC3

Razzmatazz va omplir el dijous 8 de novembre la seva sala gran davant el concert de Wilco, i això pot arribar a sorprendre tenint en compte que era la seva tercera visita a Barcelona en el que portem d'any (dos més de Tweedy, el líder de la banda, en solitari en el festival Primavera Club). Però potser sigui aquest precisament el motiu: als incondicionals se'ls va unint públic pel boca a boca, per recomanació dels que han tingut el plaer de veure'ls en directe. Perquè un concert de Wilco és una experiència que fa voler repetir, ja que rares vegades crec que pugui arribar a defraudar.

Grans desconeguts per al gran públic, Wilco han anat guanyat consistència i actitud al llarg d'una ja dilatada carrera des del seu primer llançament el 1995. L'àlbum “A .M”. és l'únic dels discos de la banda que encara se sembla al so de Uncle Tupelo, la banda de la qual van sorgir. Conegut en els seus inicis per les seves arrels country, en l'actualitat s'ha consolidat com una de les referències bàsiques de l'escena alternativa nord-americana. Amb la publicació de “Summerteeth” (1999) on evolucionen al rock elèctric, van demostrar el gran canvi en el seu so. “Yankee Hotel Foxtrot” va ser un dels millors discos de 2002 , un disc innovador i amb grans cançons.

Els seus dos últims àlbums d'estudi han tingut també grans elogis, sent “A Ghost is Born” (2004) el seu primer “èxit” de vendes. En l'últim, “Sky Blue Sky” (2007), disc que venien a presentar de nou a Barcelona, Wilco abandona les guitarres estripades per submergir-se en temps més tranquils més propers al jazz i al blues, i tornant al country sense perdre la seva identitat.

La banda va sortir a l'escenari, nu, sense ornaments, amb Jeff Tweedy amb el seu barret de cowboy al capdavant. Van començar els primers acords de “Sunken treasure” donant pas a una sèrie de temes del seu últim àlbum, que d'una manera elegant s'anaven succeint. La quarta cançó, “I am trying to break your Heart”, va ser el primer moment d’unió amb el públic, que començava a veure que estava davant d’una altra gran actuació dels de Chicago.

En un gairebé perfecte set list de més de dues hores, amb gran càrrega de l'últim disc, no van faltar tampoc temes com "Impossible Germany", "Jesus etc.", o “I’m the man who loves you”, tocada a un ritme superior a l'original.

A més de la personal veu i carisma de Tweedy, mereix ser destacat el treball de Neils Cline (el seu "nou" guitarra solista), impressionant, i per descomptat, la ja característica cohesió de tot el grup. Van haver de sortir dues vegades davant un públic que seguia demanant més, a crits d’“Oeé, oé , oé”, gest que Tweddy ha elogiat en repetides ocasions; com sempre diu i demostra, està encantat de tocar de nou davant el públic d'aquí.

Per a acabar, van triar l'extensa i progressiva "Spiders" , perfecte punt i final. Malgrat tot, apostaria que la majoria ens hi haguéssim quedat fins a l'alba, sens dubte, volent seguir sent partícips d'un so únic, d'un meravellós directe. No es pot sonar millor en un escenari, per descomptat no es pot sonar millor en una sala com el Razzmatazzz, no especialment bona acústicament. Wilco posseeixen en viu un so nítid i precís, i a la vegada distorsionen com ningú: brutal la intensitat, tant quan sonaven temes més acústics com quan sonen les seves guitarres distorsionades.

En definitiva, la seva visita va convertir-se de nou en un altre exercici de bon gust, d'intensitat i d'autenticitat d'una banda que ens està malacostumant a aquest plaer d'escoltar-los en directe. Van estar deu anys sense venir a tocar i en els últims dos ens han visitat en repetides ocasions. Tan de bo segueixi aquesta tònica. Jo, després de quatre ocasions, confirmo que, per descomptat, hi seré.