LPC3

Aquest concert, només pel seu cartell, ja prometia molt. Programar la increïble simfonia número 11 de Xostakóvitx difícilment defrauda a l’oient i, realment, l’expectativa es va acomplir sobradament gràcies, també, a la gran interpretació que vam poder gaudir de la mà de l’excel•lent director Yakov Vasks i una diligent OBC.

El concert va començar escalfant motors amb el “Cantabile” per a orquestra de corda del compositor letó Peteris Vasks.

“Crec que és molt important que un músic parli la seva pròpia llengua en la seva música. Per a mi és important expressar-me en tant que representant d’un país molt petit, desafortunat però valerós, que ha patit molt”

Aquestes són paraules del compositor fent-se referència a ell mateix en el moment de crear una obra. “Cantabile” és una partitura plena de sonoritats molt coloristes jugant amb les possibilitats de l’orquestra de corda capaç de crear una interessant textura tímbrica i sensitiva. Els músics de l’OBC, juntament amb el seu director, van fer una versió musical i d’un so molt encertat i polit. Com que d’un instrument l’enllustra sota la premissa “dar cera, pulir cera”

El concert va prosseguir amb la gran “Simfonia número 11” de Dimitri Xostakóvitx . Obra famosa pel fet que el compositor es va veure marcat, com a creador, per la política que seu país va imposar a la música, derivada en l’aberrant “realisme socialista”.

L’obra està estructurada amb diversos moviments amb els seus propis títols;
El primer moviment, adagio, subtitulat “La plaça del palau”, que ens evoca la tensió d’un lloc concret en un moment precís que és el “diumenge sagnant de 1905”. El segon moviment, Allegro, amb el sobrenom “El 9 de gener”, on són evocats els manifestants encapçalats pel pope Gapone que porta un escrit amb les reivindicacions dels manifestants i que pateixen la salvatge càrrega de l’exèrcit. El tercer moviment prové de la banda sonora d’una pel•lícula, subtitulat “In memoriam”, i, finalment, el quart moviment “El toc de campana”, que és la incertesa, potser un cert pessimisme per les experiències viscudes tot i que sembla que malgrat tot encara hi ha lloc per a l’esperança.

La versió, en aquest cas de l’OBC i Yakov Kreizberg, va ser del tot magnífica en la seva gran musicalitat tant de fraseig com sonora, ja que aquest director treballa les obres d’una manera molt clara amb totes les idees musicals al seu lloc. També la seva versió va estar plena de contrastos sonors portant la musica d’una manera on s’entén tot el discurs musical, nota a nota, i portant-la d’una manera magistral. Gràcies a aquest encert Kreizberg pot crear els ambients complexos d’aquesta partitura seguint els camins correctes per provocar els efectes sonors i sensitius d’una manera mes efectista. El seu objectiu és provocar que en sentir la musica aquesta arribi a l’espectador endinsant-se el més profundament possible arribant a emocionar a traves de la gran musicalitat aconseguida. Tot plegat es va arrodonir amb el grandíssim control que Kreizberg té de l’orquestra i l’elegància que posseeix aquest director fent una estupenda versió de la simfonia de Xostakóvitx juntament amb uns músics de l’OBC entregats al dos-cents per cent.