Deu anys de La Porta Clàssica

La Porta Clàssica 24-12-2009

Renovació i innovació al servei de la promoció musical

-El 18 de desembre de 1999 es va celebrar, sense saber-ho, el primer concert de La Porta Clàssica. No va ser intencionat, ja que la idea original no era, ni molt menys, tenir cap mena de continuïtat. L'únic objectiu real de l'esdeveniment era l'organitzar el més exitosament possible un concert promocional al violinista Blai Soler. Arribat el dia, i un cop armat damunt l'escenari amb el seu violí, el Blai va demostrar ser un dels músics més sorprenents del panorama musical català i va empetitir la majestuositat de Santa Maria del Pi a cop d'arquet i de molt sentiment. L'església es va convertir en la seva simple caixa de ressonància personal i la seva música va arribar directe a les fibres més sensibles de tots els assistents. Els aplaudiments van arrencar bisos, i els comentaris als passadissos van allargar l'èxit de la seva intervenció. Al dia següent les repercussions del concert i del repertori exhibit, totalment agosarat, eren tangibles en molt bones crítiques a molts mitjans de comunicació. Un cop arribat a aquest punt l'objectiu s'havia acomplert... (com a mínim en part)... ja que la intenció final (una mica ingènua) era que els ulls d'aquells que tenen capacitat de decidir s'obrissin i es despertessin del seu somni per fixar-se d'una vegada per totes en els musics que comencen, en els seus esforços, en el gran potencial del Blai i en la necessitat de donar-li una oportunitat, un lloc, un reconeixement. Masses coses per tant pocs ulls, no? Efectivament això no va passar i continua sense passar. Així que tot i demostrar tenir talent i projecció en excés el Blai va haver de marxar de Barcelona per aterrar a Londres, al Royal College of London, on va tenir, ara si, l'oportunitat de guanyar-se la vida tocant i component. Actualment viu i treballa per la música, a Londres. Aquí, a Catalunya, ningú va saber ni va voler encaixar-lo en el panorama concertístic i musical. No existien aleshores ni xarxes ben organitzades ni responsables capaços de saber gestionar les institucions culturals del país. Deu anys més tard el Blai ha "penjat" el violí per dedicar-se de ple a la composició. Les seves obres han estat interpretades arreu del món, per conjunts tan importants com l'Ensemble Modern d'Alemanya o l'Arditti Quartet d'Anglaterra. El vam deixar escapar... i ara no sabem ni podem fer-lo tornar. I això que es dedica a fer gran, des de la distància, la cultura catalana! Una veritable llàstima i un exemple de la impotència amb què el nostre país veu com s'esmuny una vegada i una altra el talent dels seus intèrprets sense poder de donar una resposta clara i contundent a les necessitats dels nostres genis artístics. La realitat: tots marxen... ens quedem sols... la música no SONA gaire...

Us explico aquesta història perquè, amb la perspectiva que atorga el temps transcorregut, veig que representa tot allò que dóna sentit a La Porta Clàssica. Des del primer (ara ho sé), fins al darrer dia d'aquests deu anys, hem intentat aconseguir el que encara avui és impossible: oferir una plataforma efectiva als joves intèrprets que sigui veritablement un punt d'inflexió en la seva professionalització, al marge d'institucions i d'altres canals amb moltes més dificultats que nosaltres per ser eficaços. I per intentar cristal·litzar aquest objectiu hem fet veritables impossibles sempre remenant al calaix de la innovació i intentant anar un pas endavant de les necessitats dels músics.

El cas és que després del concert del Blai Soler molts músics que havien assistit a l'esdeveniment es van interessar per l'estil organitzatiu i van demanar respectives rèpliques. El repte era doble: reproduir la fórmula, fer-la créixer i incorporar nous elements que enriquissin i facilitessin les tasques de difusió del concert. Amb aquest plantejament ens vam inventar l'edició d'una revista per cada concert que inclogués una entrevista amb el músic i diversos articles relacionats d'interès. D'aquesta manera el concert tenia continuïtat molt més enllà del seu programa a les pàgines de la revista i l'espectador podia fer-se una idea més propera de la personalitat i pensament de l'artista: estàvem apropant el músic al seu públic, innovant en les tasques de difusió artística.

Amb el temps aquesta idea de publicació va esdevenir un mitjà de comunicació amb personalitat pròpia. Ja no calia l'excusa d'un concert per editar la revista... el mitjà de comunicació va superar la seva funcionalitat inicial per deslligar-se i convertir-se en La Porta Clàssica. Això sí, l'objectiu seguia intacte: donar a conèixer i promocionar als joves intèrprets catalans en un mitjà de qualitat adequat i potent, capaç de fer arribar al públic objectiu el missatge de promoció.

Així doncs, a les pàgines de La Porta Clàssica, es podia llegir una entrevista a la cantant de jazz Carme Canela al costat d'una amb el violinista i director Fabio Biondi. El missatge era clar: cuidar el músic català i dotar-lo de rellevància internacional.

-La Porta Clàssica va arribar a tenir 48 pàgines i un tiratge de 3.000 exemplars amb una periodicitat trimestral. Un cop la revista es va consolidar es van obrir finestres a noves fórmules de comunicació: al 2003 es va inaugurar laportaclassica.com, el primer portal dedicat a la música escrit en català, reflex de La Porta Clàssica en paper, amb els mateixos continguts però amb el poder de la difusió de la xarxa. El temps no va trigar gaire en confirmar-ho: el que laportaclassica.com aconseguia en lectors en un dia La Porta Clàssica necessitava tres mesos d'esforç afegits als costos de l'edició i impressió que pesaven com una llosa sobre les seves espatlles. Al 2006 La Porta Clàssica va deixar d'editar-se en paper per renovar el web i arribar a les 600 entrades diàries i a una difusió rècord dels seus continguts. Més de 10.000 lectors al mes que consulten una mitjana de 41.000 articles. 115.000 visites l'any i més de 500.000 pàgines visitades (dades del 2008-09). Després de 10 anys, ara, laportaclassica.com, en haver tocat sostre, arriba a la seva tercera renovació, la seva transformació en l'actual LPC3.com, per donar més resposta a tots els estils de música, per ser més clara, directa, innovadora i per seguir sent un mitjà absolutament independent i imprescindible on es prima per damunt de tot la llibertat i criteri dels seus col·laboradors. Són els mateixos músics, experts en música, els que opinen i parlen sobre música. Són els millors espectadors, també experts, els que comparteixen els seus punts de vista. La música des de la música i l'atenció a les novetats per sobre de tot. LPC3.com, amb el testimoni de laportaclassica.com, arribarà bastant més lluny en involucrar directament, també, al lector en els seus textos i projectes culturals. El mitjà de comunicació esdevé, ara, mitjà d'integració i plataforma de debat actiu.

Poc a poc, amb el temps, hem anat construint una eina de promoció musical i mitjà de comunicació al voltant de la marca "La Porta Clàssica" que tenia diversos volums tots complementaris i encaixats en la única intenció de servei. Calia, com a complement perfecte a la maquinària, predicar amb l'exemple en qüestions promocionals i calia fer-ho com sempre: innovant i cercant la millor fórmula possible. Calia crear un cicle de música que promocionés al jove intèrpret d'una manera efectiva i que atragués al gran públic i a les grans sales.

-Al 2005, i gràcies a la col·laboració d'Ibercàmera, es va plantejar el naixement d'un cicle de concerts destinat a ser un model d'organització en la promoció de joves intèrprets ja que, a Catalunya, increïblement, no existia (ni existeix) una cosa semblant. Així va néixer el cicle de música "Joves Intèrprets Catalans", el JIC. El seu format, innovador, escombrava Catalunya de nous valors emergents i barrejava els plantejaments habituals de concerts amb les propostes més creatives i multidisciplinàries i, com sempre, la seva intenció va ser des d'un bon principi promocionar i difondre al jove intèrpret. Durant la seva història hi van col·laborar moltes institucions i sales, fins que va obtenir la projecció desitjada (i compte amb el que es desitja!) amb la intervenció de l'Auditori de Barcelona. Els seus concerts es van poder guarnir de possibilitats tècniques i la promoció va poder adquirir volums gairebé irreverents. Però s'havia de lluitar concert per concert i, els concerts, igual que la promoció, s'acabaven i s'acaben després dels aplaudiments finals o, amb sort, després d'una crítica a un diari. La intencionalitat de projecció, difusió, promoció... es queda ridícula en fer una aposta única, al blanc o al negre. El concert esdevé ruleta i el cicle resulta, en aquest context, pervers com a eina de promoció. El JIC va acabar sent el que un cicle de concerts és: un cicle, aquí i arreu, un conjunt de concerts.

Mirem enrere, reflexionem, i veiem que, tot i innovar i anar trencant el gel contínuament, les nostres fórmules no han resultat tant resolutives com hauríem desitjat. No estem contents, ni molt menys, aplicant les exigències originals de La Porta Clàssica a la vara que n'ha de mesurar i jutjar. No hem aconseguit crear una veritable plataforma de difusió musical que tingués repercussió i perdurés en el temps gràcies al seu èxit més enllà d'un munt de concerts i pàgines escrites. Les nostres revistes eren efímeres i massa cares de veure en sostenir-se en tiratges curts i haver de competir amb un ventall molt divers, massa, de capçaleres que lluiten per un espai limitat al quiosc. L'aplicació del format de cicle de concerts no encaixa en un model promocional vàlid si es pretén veritablement donar una dimensió nova a la vida professional del músic. La prova és el present: no existeix cap cicle de promoció jove amb cara i ulls igual que no existeix cap plataforma seriosa que aposti pel jove intèrpret. Mala tela al teler.

Tots plegats ens hem equivocat i ens estem equivocant encara ara contínuament. El secret és analitzar models d'èxit en d'altres disciplines i aplicar-los al món de la música. I si s'efectua aquest exercici i s'estudia en profunditat el tema la resposta és senzilla i molt sorprenent: la música ha de funcionar en ella mateixa, hem de donar a la música el que és de la música. Hem de deslliurar-nos d'intermediaris i de cicles limitats en ells mateixos, de fórmules on no s'escolti la música i en promocions que no arriben més enllà de la punta del nas dels seus creadors.

Per això, gràcies a l'experiència i després de deu anys de camí, La Porta Clàssica aposta ara per apropar definitivament la música al seu públic, per trencar les esquenes i donar la cara, prescindir d'intermediaris i deslliurar al músic de limitacions entre ell i el seu seguidor. Amb aquesta intenció neix SONA.fm i LPC3.com. LPC3 amb l'objectiu de perfeccionar i evolucionar laportaclassica.com, amb noves eines i millor navegabilitat per renovar i dinamitzar el concepte mitjà de comunicació musical i artístic a Catalunya. SONA.fm per donar definitivament música a la música, sense que aquesta entrebesi amb fórmules incompetents i personatges que enterboleixin la seva essència. Volem que els músics parlin, cara a cara, amb els seus seguidors i que siguin aquests, els únics capacitats de debò, els que participin de la meravella de la música.

Perquè la música s'ha de promocionar des de la mateixa música i amb arguments propis, en obert, lliure, sense les limitacions, sense imposicions, amb la possibilitat d'interactuar amb ella d'una manera sincera i d'acompanyar-la en el seu viatge des del principi fins el final. Per primera vegada seran els músics els únics amos de la seva música i, aquesta experiència, la compartiran amb els únics capaços de jutjar-los: els seus seguidors, fent-los partíceps de la seva creació. Per això neix SONA.fm, per trencar amb tots aquells arquetips que han fracassat, per reivindicar l'única relació sincera capaç de promocionar i fer bullir l'olla dels pentagrames: la relació entre el músic i el seu públic, entre la música i les sensibilitats que gaudeixen d'ella.

Arribats a aquest punt, amb un llarg camí recorregut, mirem enrere i donem les gràcies per l'aventura i per l'experiència. Gràcies a tots aquells que han col·laborat amb La Porta amb la mateixa il·lusió que ho hem fet nosaltres. Però ara sí, és el moment, girem ràpidament el cap, mirem endavant i donem, també, les gràcies, a tots aquells que segueixen col·laborant amb La Porta, de nous i de vells, dels que hi són des dels inicis i dels que s'han incorporat fa uns mesos. Continuarem reinventant les coses i seguirem innovant. Mai deixarem de fer-ho. El concert del Blai Soler va ser massa bonic i excepcional com per desistir en la seva intenció.

Disculpeu l'extensió del text però, és clar, han estat deu anys i, veritablement, hem fet moltes coses... No volia deixar-ne cap per oblidada ni cap per menystinguda. També, naturalment, no vull acabar aquesta biografia sense aprofitar el moment i convidar  a tots aquells que llegeixin aquestes paraules i se sentin identificats, a participar en La Porta Clàssica i a seguir innovant amb ella, fins d'aquí a deu anys més, que tornarem a reinventar-la i a fer d'aquesta pràctica una manera de ser i d'existir, això si no ho hem fet deu vegades abans de complir deu anys més!

-

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!