LPC3

A finals del 2007 celebràvem amb entusiasme la publicació del segon disc dels Arcade Fire, Neon Bible (vegeu la crítica "Un nou far en la foscor", 18-12-2007). Aleshores ja començàvem a veure clar que érem davant d'una de les bandes que podia marcar un abans i un després en la història del rock. Encara eren petits en relació a qualsevol fenomen de masses àmpliament entès (U2, Coldplay, Bruce...), però els símptomes eren tan evidents que els anys havien d'acabar donant-nos la raó. Els indicis que la seva proposta podia acabar esclatant ja els van trobar al seu debut, Funeral (2004), el disc sorgit de les cendres de la mort, viscuda en primera persona a la banda. Allà ja apostaven per aquest so d'incontenible dolor, descarnat, a cor obert, que bevia de la descàrrega elèctrica més clàssica però anava més enllà combinant-la amb instruments tradicionals que fins aleshores semblaven haver estat exiliats dels grans escenaris (violins, violes, cellos, xilòfons, acordions, arpes...)

El segon disc reblava en la instrumentalització del primer, i hi afegia el so d'un orgue enorme i el ressò d'una petita església que s'havien agenciat per gravar-lo. La suma de tot plegat la vam poder sentir al Summercase 2008, on la dotzena de músics que omplien l'escenari van defensar la proposta amb tant fervor que ens van deixar enlluernats. Allò havia de créixer tant com ells mateixos vulguessin. Alguns tòtems musicals de masses coincidien: Björk, Bono (U2), David Bowie o Chris Martin (Coldplay) veien en ells la banda que havia de canviar el rumb de la música rock contemporània. Fins i tot Chris Martin els va qualificar com "la banda més gran de la història". I la conseqüència immediata de tants elogis va ser una llarguíssima gira mundial que els va deixar extenuats, sense idees per somiar noves cançons, i també aclaparats per la fama que sobtadament havien d'aprendre a suportar. Win Butler i Regine Chassagne, els matrimoni que lidera la banda, van reconèixer haver sentit cert vertigen; havien d'aprendre a viure amb tot plegat. Si volien que el seu univers, el que havien somiat pausadament a Montreal, seguís intacte, havien d'aprendre ara a digerir la fama, els elogis i la responsabilitat que se'ls havia atorgat amb la mateixa humilitat dels inicis, bàsicament per no acabar assecant l'esperit creatiu que els havia acreditat i, en definitiva, per no acabar rebentant aquell globus que s'anava inflant sense que ells poguessin fer res per evitar-ho.

Molts altres havien estat cridats abans a assumir el mateix paper de "renovadors" o de "nova gran banda del segle..." (The Libertines, The Strokes, Franz Ferdinand, Bloc Party i un llarg etcètera) però, per diferents raons, alguns van quedar-se amb l'etiqueta de hype de temporada i d'altres s'han anat acomodant en un segon pla independent, no pas perquè no volguessin fer el salt, sinó més aviat perquè no van trobar la fórmula que els catapultés definitivament. Simplificant i generalitzant -sempre injust però força pràctic-, podem dir que hi ha grups que neixen per viure eternament creant amb llibertat lluny del gran públic per no haver de renunciar al seu esperit iniciàtic, és a dir, per fer sempre el que els dóna la gana sense pensar en les exigències del mercat (des de diferents estils, Belle & Sebastian, Portishead, Yo La Tengo, Sufjan Stevens, Micah P. Hinson, Spiritualized o fins i tot Wilco en són bons exemples). N'hi ha d'altres que proven tota la vida donar el salt de la música independent al gran públic i moren en l'intent, o bé perquè no hi ha més cera que la que crema o perquè no troben la fórmula secreta (per exemple Death Cab For Cutie o Franz Ferdinand, i més recentment grups com Kasabian o Kaiser Chiefs). I en un tercer grup hi ha qui ja ha nascut per vendre's a qui pagui millor (i aquí no cal entrar en detalls; el 99% de músics que apareixen a l'MTV). Però els Arcade Fire van decidir que no volien pertànyer a cap d'aquests grups; ells volien reblar el clau: arribar al màxim de públic possible sense perdre ni un gram de llibertat creativa i aprofitant al màxim les oportunitats tecnològiques i de mercat que els ofereix la gran indústria. O dit d'una altra manera, aprofitar que tenen la indústria als seus peus per seguir fent el que els vingui de gust i, al mateix temps, arribar al gran públic. Dit així, sembla el somni de qualsevol, però a l'hora de la veritat molts acaben traint l'esperit iniciàtic que els havia guiat en els seus orígens (Coldplay n'és el paradigma?) Fins avui, l'única banda que ho ha aconseguit és Radiohead. Com veurem, Arcade Fire segueix el model de la banda de Tom Yorke, òbviament amb matisos, però amb moltes coincidències.

D'entrada, Arcade Fire van decidir fer un bon "reset", aturar-se i començar de nou: repensar amb calma cap a on havia d'anar el tercer disc i la seva carrera. Van desaparèixer dels mitjans i dels escenaris i van deixar de remar. Portaven des de mitjans del 2002, quan van crear la banda, escalant, inflant l'èpica, i ara calia prendre's un respir. Quan van acabar la gira mundial del Neon Bible, cadascú va fer el seu camí, col·laborant amb altres grups o produint nous discos (els trobem a Bell Orchestra, The National, Wolf Parade, The Unicorns, Islands, Les Jongleurs de la Mandragore, Azúcar, Clark, The New International Standards, The Luyas, Snailhouse, Kepler...). I mentrestant, durant aquests últims dos anys s'han anat trobant per dibuixar el nou disc i un nou rumb. Primer van decidir que el segell que el publicaria seguiria sent Merge Records, segell independent que acull noms contrastadíssims (Lampchop, Conor Oberst, Magnetic Fields, Spoon, M. Ward...), amb 20 anys d'experiència. Aquí els canadencs troben la llibertat creativa que buscaven, però al mateix temps lliuren la distribució i promoció del disc a la multinacional Universal, que els permetrà promocionar-lo arreu del món, aparèixer als grans mitjans i, sobretot, a les llistes d'èxit més importants. Durant dos anys (2007-2009) es van trobant per compondre i gravar els nous temes entre Nova York i Montreal. I en graven un munt. Tants, que han de començar a descartar material. Aleshores prenen una altra decisió amb cert risc: el disc, tal i com l'han concebut, haurà de ser doble i inclourà setze temes i una hora de duració. Saben que el que es cou avui dia per motius promocionals a iTunes & cia no acostuma a sobrepassar els 8-10 temes i els 35 minuts. Universal els apreta perquè el retallin, però ells mantenen la paella pel mànec i tiren pel dret: el disc serà com ells l'han volgut.

Aleshores comença la promoció: a finals del 2009 la revista Billboard anuncia que han enllestit el disc. A mitjans de març del 2010 amb una intrigant posada en escena al seu web anuncien que al cap de dues setmanes enllestiran el nou vinil, però no diuen ni el nom del disc ni de les cançons. I a aquelles alçades, ningú ha sentit res però tothom en parla. A finals de maig ens diuen el nom del disc i ens deixen escoltar un dels nous temes, Month of may... fent girar virtualment el vinil que trobem a la portada del seu web -curiosament, la cançó relata la història d'algú que decideix fer un disc pel maig, ens descriu la situació i la reacció de la gent-. Al cap d'una setmana anuncien en una carta que el disc el publicaran finalment a principis d'agost... en tots els formats possibles, edicions especials incloses, i que ja es pot reservar. I el disc apareix, a més, amb cinc portades diferents, que el consumidor pot triar (o col·leccionar!) També anuncien la gira que els portarà arreu d'Amèrica i d'Europa, ens grans espais, inclòs Barcelona (el proper 21 de novembre) on s'atreveixen amb el Palau Sant Jordi -a dia d'avui estan a punt d'esgotar entrades-. Per últim, de moment, ens fan un regal enginyós: han presentat el vídeo interactiu "The Wilderness Downtown" del tema We use to wait. A l'enllaç hi podem escriure l'adreça de casa nostra, i quan ens el mirem, passegem pel nostre barri. Realment original. I des d'Universal fa la resta, la "seva" feina: els situen al número 1 de les millors llistes d'èxit del món. I ara el disc es ven com a xurros. La fórmula és com la de Radiohead: quan tens una sòlida proposta iniciàtica, cal allunyar-se, reinventar-se, aprofitar-se al màxim dels beneficis de la indústria i de la tecnologia... i, sobretot, no perdre el nord.   

Cada dia que passa Arcade Fire segueix pujant com l'escuma, arribant a més públic, amb una fórmula meteòrica, recolzada pels grans mitjans i per les multinacionals, aprofitant tots els aparells mediàtics i tecnològics que tenen al seu abast. És cert que compten amb molts més recursos que la majoria, però no podem obviar dos detalls: el primer, se'ls han guanyat a pols apostant per la qualitat des del principi. I segon, altres també els han gaudit i no els han sabut aprofitar. Malgrat tot, semblen trepitjar de peus a terra. El seu líder, Win Butler, ha dit que "l'objectiu no és vendre més discos o ser més famós". Diu que estan intentant "fer alguna cosa que és real i que perduri en el temps". Si l'afirmació és sincera, tenint en compte com ho ha fet tot fins ara, ens tornem a jugar un pèsol que som davant la primera gran banda del s. XXI.

I el disc? Musicalment, ens passeja per diferents estils, amplien la paleta acostant-se fins i tot a la música disco -Sprawl II (mountains beyond mountains) la podríem ballar entre neons- sense deixar de sonar contundents, sense deixar d'acaronar. El reguitzell instrumental segueix sent amplíssim, i la veu de Chassagne hi brilla com mai. És massa llarg? Sincerament, crec que quan s'acaba, el millor que podem fer és tornar-lo a escoltar. Perquè malgrat la diversitat musical, el disc compta amb una unicitat envejable. I la té sobretot pel que ens explica. Temàticament, el leitmotiv el trobem al títol, els suburbis i tot el que l'envolta, inspirat en el record d'una adolescència als afores de Houston. I el va repetint al llarg de petites històries amb els mateixos espais i personatges. Ombres i pors. Anhels. Ciutats sense nens, sense colors, però sense perdre l'esperança. Somiant un altre món. I el millor de tot és que, quan l'escoltem, malgrat l'evolució, no tenim cap dubte que són ells, perquè el seu so ja se'ns presenta inconfusible; amb himnes -Ready to start o Empty room estan a l'alçada de Wake up o Rebellion (lies) del Funeral, o de Keep the car running i No cars go del Neon Bible- i temes somiadors, descens als inferns, abruptes i apoteòsics finals. Al final, si analitzem els seus tres LP's, la mitjana per disc és immillorable: un parell d'himnes per rebentar estadis a cada un, un reguitzell d'uns vuit temes que altres bandes somien trobar, algun dia, i tres discos d'una compactabilitat temàtica excel·lent. Jo encara no he estat capaç de saltar-me ni un tema de cap disc. Vaig descobrint detalls que se m'escapaven. I a més, Arcade Fire sempre podran dir que són els autors d'Intervention (Neon Bible), un tema que de tan sublim se'ns fa irrepetible.

El preu que haurem de pagar és que els haurem de compartir amb la resta de la humanitat. A casa nostra ja sonen acompanyant promos televisives de futbol a diferents cadenes o com a sintonia radiofònica (fins i tot en Fuentes posa No cars go a Els matins de Catalunya Ràdio). Però, personalment, estic disposat a renunciar al meu esperit elitista. Perquè si Arcade Fire es volen fer grans i ho fan en aquestes condicions, només em queda claudicar. I aplaudir. I si algun dia la fórmula perfecta defalleix, cau en el parany mercantilista i s'hi complau, almenys podrem dir, com Rick Baine (Bogart) a Casablanca, "We'll always have Paris". Perquè el que han fet fins ara ningú ens ho treurà.