LPC3

El títol de l'àlbum, La Nao de China, es refereix al tràfic marítim regular que es va establir a partir de 1571 i que cobria el trajecte des d'Acapulco fins a les Filipines, recentment incorporades per Castella al tràfic transoceànic (un o dos vaixells anuals). Rebia aquest nom perquè Manila era el port des del qual es mantenien les comunicacions amb els ports xinesos entre d'altres (Japó, Índia, Cambotja, Siam i les illes Moluques). Amb l'obertura d'aquest tràfic l'intercanvi de mercaderies amb Orient es va intensificar establint alhora un intercanvi cultural nou que incloïa instruments i partitures, a banda del contacte personal dels músics que hi viatjaven amb la cultura oriental. Alguns d'aquests músics van treballar a les cases, palaus i capelles musicals diocesanes dels territoris d'ultramar. La Nao de China és un recull de peces -majoritàriament duets- relacionades d'una manera o d'una altra amb aquest tràfic. Totes elles executades per flautes, instrument fàcil de transportar per antonomàsia.

Com sol passar amb aquest tipus d'historicisme algunes peces tenen una relació ben fonamentada amb el fet històric que es vol il·lustrar i d'altres no tant. Així, el bloc d'anònims del segle XVIII trobats al Museo Nacional de Antropología e Historia de México té una clara relació, com a mínim, amb el punt d'origen de la ruta, és a dir, la cultura que l'Imperi va desenvolupar a Amèrica.

El mateix es pot dir dels anònims trobats a l'Archivo Musical de Chiquitos, a Bolívia, o de la peça que s'inclou de Baltasar Martínez Compañón. Les peces de Michel Blavet i Teodorico Pedrini, en canvi, remeten al punt d'arribada. Les dels primer perquè és sabut que van ser executades a la Xina durant el segle XVIII, com també ho van ser algunes de les peces de Rameau incloses en la recopilació, que són per cert probablement les més remarcablement belles de la recopilació. D'altres pertanyents a Les Indes Galantes simplement il·lustren una certa moda de l'orientalisme que va fer forat a l'època a Europa, característica que comparteixen amb l'Entrée chinoise en Rondeau de Jean Baptiste Dupuits.

Particularment justificada està la inclusió d'obres de Teodorico Pedrini. Aquest és un exemple de músic europeu que va desenvolupar part de la seva activitat professional a Orient. La resta són peces que il·lustren l'ambient musical europeu de l'època, la qual cosa no és molt dir, perquè l'època esmentada inclou, per exemple, el període en què Johann Sebastian Bach o Wolfgang Amadeus Mozart van cercar les seves obres. Finalment s'inclou una peça actual, de David del Puerto, amb el títol de La encina de Jade, escrita especialment per a La Nao de China, que combina elements orientals i occidentals.

L'interès musical de les peces és molt variat però hi ha coses dignes de ressenyar com Les sauvages de Rameau adaptades per a dues flautes per Michel Blavet o els dos himnes Ave maris stella d'Antonio de Cabezón. Els anònims del Cançoner d'Uppsala que obren el disc ens poden induir al pensament que és impossible que Maurice Ravel no s'hi hagués inspirat per escriure el seu cèlebre Bolero, i més enllà d'aquest detall tenen una gran plasticitat melòdica.

Totes les peces són executades amb flautes de bec per Pedro Bonet i Belén González Castaño, de La Folía, i això dóna al conjunt una textura àrida que, malgrat tot, no s'indigesta. Podem trobar ambigüitats en l'afinació que, probablement, tinguin molt a veure amb la mecànica dels instruments, que són divuit tipus de flautes de bec, còpies totes elles d'originals dels segles XVI, XVII i XVIII. Però en conjunt l'execució és molt pulcra i la presa de so, encara que es manté l'estrany costum d'enregistrar la música antiga, sacra o no, en esglésies, és prou eixuta.

La Nao de China és un producte ben executat amb alguns punts d'interès, entre els quals el llibret no és el menys important. Probablement, però, el seu públic potencial el constitueixin únicament els amants incondicionals de les reconstruccions històriques més o menys fantasioses.