LPC3

Miedo al Silencio. Segunda Parte és la nova proposta del cantautor tarragoní Espaldamaceta. Tot i ser un recull de cançons enregistrades en les mateixes sessions que Miedo al Silencio, ben aviat es fa present que no es tracta d'un disc de "sobres", ja que manté en tot moment el mateix nivell que la seva obra germana, posant de manifest el bon estat de forma compositiu del José Juan González, l'Espaldamaceta.

Amb la guitarra i la veu com a úniques armes es van desplegant els temes, submergint a l'oient en una espècie de quotidianitat profunda i dolorosa. Ja ens ho advertia en el seu primer disc (Madera y poca luz, 2008) a La Cantante, on es preguntava sobre la possibilitat d'emocionar amb cançons doloroses i lentes, quan diu que canta flojito, lo que dice lleva un grito, que no duele cuando entra, disfrutar canciones lentas, però que si escuchamos cómo canta nos da igual quién manda. Uns pocs discos després aquesta possibilitat és ja una evidència; cal endinsar-se en el particular món del compositor tarragoní, deixar-se conduir cap a la seva sensibilitat per a establir les complicitats necessàries per a gaudir del dolor de les seves cançons. Com diu ell mateix: "Me gusta el dolor y la alegría en la misma manera. Espaldamaceta nació en dolor porque la alegría ya la tocaba en Improbables y porque yo tengo dolor dentro pero lo tengo calmadito con antibióticos sociales (familia y amigos)".

Miedo al Silencio, Segunda parte està ple cançons interessants. Potser les que més quallen són aquelles que parlen de vivències universals, d'aquelles situacions sentimentals per les que quasi tots hem passat alguna vegada. N'hi ha que semblen petites escenes teatrals. A No vuelvas tarde esta noche es despulla la sensació de soledat que succeeix quan un membre d'una parella espera sol a que l'altre arribi d'una nit de festa (No te llamaré por no molestar, por si...). A Al Miquel l'ha deixat l'Olga es descriu l'escena d'uns amics que fan cerveses i xerren de tonteries, sabent que a un d'ells l'ha deixat la nòvia. Tot i això, no hablaremos de ti, ni de tu pena, pero notarás que estamos contigo perquè los hombres así, así somos amigos. A Te descubro en la barra, per sobre d'uns arpegis entretallats que semblen estar disparats com si fossin loops, s'explica l'eterna història d'un intent d'apropament home-dona, intent fallit dins l'univers Espaldamaceta, ja que al final del tema se acerca alguien, te da un saludo, boca y boca un segundo.

Si a la primera part de Miedo al Silencio trobem una acurada versió del The Partisan popularitzat pel Leonard Cohen (amb la presència de la Maria Rodés a la segona veu) en aquesta segona part, i salvant les distàncies, podem percebre la presència del gran cantautor canadenc sobretot en la manera d'arpegiar els acords, especialment a Ahora voy y tienes. El dolor d'haver-se d'adaptar al món actual, tant cruel i tant impersonal, és una constant en aquest disc i en tota la trajectòria del tarragoní, trobant la seva més evident versió a Por dinero, on es canvia la guitarra per un piano. En un món on tot es fa per diners sempre fem allò que hem de fer, no pas allò que volem fer. En aquest punt cal destacar l'autenticitat de la proposta de l'Espaldamaceta, que fuig de les convencions del "easy-listening" per a presentar allò que li surt de les entranyes, que en comptes de fer allò que debe fa allò que quiere.

Dues versions ajuden a completar el disc. La primera és una visió trista de la Dona estrangera dels Manel i la segona una introspectiva Festival, dels Sigur Ros. L'obra es tanca amb una tonada de caire tradicional com a la primera part, el No os lo he dicho todo. Des d'aquí tan sols celebrar que el de Tarragona encara tingui coses a dir, esperar que ho vagi fent en audiències més nombroses que les que descriu a Casa o hotel, on por los aplausos de casi diez passa seis horas y espera por ser alguien que dicen que se le da bien, i incitar a aquells que caminin per sobre el dolor com els faquirs per sobre les punxes a veure com es presenten aquestes cançons despullades en directe.