Don Giovanni al punt

Antoni Colomer 29-12-2012

Don Giovanni, de W. A. Mozart

Ildebrando D'Arcangelo; Luca Pisaroni; Diana Damrau; Joyce DiDonato; Rolando Villazón; Mojca Erdmann; Mahler Chamber Orchestra; Yannick Nézet-Séguin, dir.

Deutsche Grammophone, 2012

-Don Giovanni, com les altres grans òperes de Mozart, té una llarga i tortuosa història discogràfica. Des dels primers de Glyndebourne, ara sorprenentment moderns pel què fa a tempi - un dels grans debats en la tradició interpretativa mozartiana -, passant pels directes de Bruno Walter amb els Pinza i Baccaloni, la manera d'interpretar aquesta complexa obra ha anat variant de manera progressiva i espectacular.

La postguerra va portar, curiosament, a una exageració de l'element romàntic de l'obra en detriment de l'element còmic. Klemperer, Krips, Mitropoulos o fins i tot Giulini, per no citar a l'olímpic Furtwängler, van optar per tempi amples i una preponderància del component dramàtic de caràcter marcadament teutó. Karajan no va enregistrar aquest títol en el moment que va signar, juntament amb Walter Legge, el seu gran llegat mozartià i Karl Böhm va establir en la direcció de les obres de Mozart un ensopiment distanciat que molts, durant anys, van considerar canònic.

El canvi va arribar als 80 amb les propostes dels aleshores anomenats grups historicistes. En part degut a problemes d'articulació i afinació dels seus instruments, van substituir la gravetat per la lleugeresa. Un canvi que va aportar aire fresc i una nova visió d'aquestes obres, però de vegades una acceleració dels tempi exagerada i una opció per la vessant còmica que sovint descuidava molts elements que empobrien aquesta calidoscòpica obra mestra de Mozart. Els Kuijken, Gardiner, Malgoire o fins i tot Marriner (a Harnoncourt el deixaríem a part ja que el seu enregistrament no hi ha gaire per on agafar-lo i, a més, la seva visió és molt particular) són exponents d'aquest canvi en la percepció de Don Giovanni.

L'equilibri entre aquest dos móns arribarà de la mà de directors hereus de la gran tradició com Solti o Claudio Abbado, que si bé van optar per tempi més lleugers no obliden el component negre de l'obra. L'últim pas de rosca el va aportar un jove que va irrompre amb un Don Giovanni que va escandalitzar el planeta òpera: Daniel Harding a Aix-en-Provence, amb la inqüestionable influència de Peter Brook que signava la direcció escènica, va obrir una nova via d'investigació posant en dubte tots els clixés, començant per una Obertura a la meitat de tempo del què s'escolta habitualment. El discurs sovint era forçat però no s'ha de menystenir l'enfocament de Harding, palpable després en apropaments tan radicals com els de René Jacobs, qui precisament juga amb els tempi amb una flexibilitat que hauria deixat sense parla Karl Böhm, per citar un exemple paradigmàtic.

Ara arriba - i precisament amb la mateixa orquestra al fossar que va signar la versió de Harding, la fantàstica Mahler Chamber Orchestra - una nova versió que, una vegada més, és un compendi de les darreres corrents interpretatives. Una versió que equilibra com poques els elements dramàtics i còmics, que compta amb una resposta orquestral de somni i, last but no least, presenta un dels repartiments més equilibrats i adequats, m'atreviria a dir, de la història d'aquest títol en disc.

Yannick Nézet-Séguin probablement no sigui un geni de la batuta però aquest enregistrament demostra que sap molt bé el que es fa. No hi ha ni una sola elecció de tempo que sembli forçada. El director canadenc ha assimilat tota la tradició interpretativa que hem sintetitzat a l'inici i ofereix una versió sense fissures, ajudat per una orquestra impecable, amb unes fustes absolutament brillants i unes cordes flexibles i perfectament articulades. Malgrat l'agilitat, sempre coherent, dels tempi, no oblida la foscor d'alguns passatges, que són els que converteixen aquesta en una de les òperes més fascinants mai escrites. Nézet-Séguin opta pel pianoforte en uns recitatius expressius i mai amanerats, recolzant-se en un equip vocal entregat i creatiu que, en molts aspectes, frega la perfecció.

Començant pel Don, un Ildebrando d'Arcangelo que s'inscriu clarament en la tradició dels Pinza, Siepi, Raimondi o Ramey. És a dir el Don Giovanni baix cantant. Un Don Giovanni molt mascle que, si bé no sembla que fos en principi la idea de Mozart, qui escriu el paper en una tessitura més propera a la de baríton que no pas a la de baix, és la que ha donat millors intèrprets i la que, en general, s'ha anat imposant. D'Arcangelo mostra uns mitjans vocals exuberants, fins i tot excessius en algun moment. Tot i això, canta sempre amb elegància (l'únic moment que em sembla amanerat és en una Serenata en excés elaborada) i en els recitatius està impecable. Un Don Giovanni de primera categoria.

Luca Pisaroni no es queda enrere com a Leporello. En el seu cas el referent és el gran Sesto Bruscantini. Pisaroni, com el seu antecessor, troba sempre el punt just de comèdia, sense vulgaritats ni gestos de cara a la galeria. Canta magníficament i els seus recitatius són de pitet. Fins i tot recorda a Bruscantini en el toc lleugerament nasal de la seva emissió. Un dels millors  servo di Don Giovanni de la història del disc. L'equip masculí es completa amb Vitalj Kowaljow com a un correcte Comendatore, Konstantin Wolff com a un agressiu Masetto i, oh sorpresa, un inesperat Rolando Villazón. El tenor mexicà serà, probablement, la part més discutida de l'enregistrament i, certament hi ha alguns atacs i messa di voce no especialment mozartians. Però a canvi ofereix un Ottavio baronívol, impecable en les àries i apassionat, com en ell és habitual, en el fraseig. Hi ha fragments ("tergi il Giglio...") on veritablement sembla fora d'estil però les seves aportacions al personatge em semblen més interessants que la d'alguns tenors teòricament mozartians que, en general, ofereixen un timbre esblanqueït i un cant discret. En general m'agrada el Don Ottavio d'aquest nou Villazón.

Pel què fa a les dones, el cast és gairebé immillorable, començant per una Diana Damrau esplèndida en tots els aspectes i a qui només se li podria retreure una certa manca de densitat tímbrica. Impecable en les agilitats i amb un fraseig senyorial, la Damrau assumeix amb gran autoritat el rol ineludible de pivot musical sobre el que bascula tota l'obra. Ja intensa en el duo inicial amb Villazón, signa un "Non mi dir" impecable en el segon acte.

El mateix serviria per l'esplèndida Joyce di Donato a qui, en contrast amb la Damrau, el timbre de mezzo lírica li permet donar un gruix al personatge coronat per una capacitat per a la coloratura que ratlla la perfecció. El seu "Mi tradí", amb el recitatiu corresponent, en mans de la cantant americana i el director, es converteix en un veritable monodrama i les seves invectives durant el primer acte veritables lliçons de cant mozartià.

Per acabar, només dir que l'esplèndida Mojca Erdmann és tot un luxe asiàtic per una part com la de Zerlina. No hi ha dubte que tenim una gran Donna Anna per d'aquí a uns anys.

Recapitulant: versions de Don Giovanni n'hi ha per a tots els gustos. Més fetes o menys, amb suc o sense. Algunes amb massa condiments innecessaris i d'altres que els hi falta algun ingredient. Però aquesta és una proposta equilibrada per a qualsevol paladar. Si li agrada el Don Giovanni al punt, aquesta és una magnífica opció. Bon profit.

 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!