LPC3

Amb el títol de Fang, Pau Guillamet (Guillamino) ens dóna ja una idea de la intenció general del disc, un recull de cançons ballables en català i anglès. La reproducció fonètica de funk al català (que ja és una paraula recurrent al seu disc amb el poeta Josep Pedrals En/doll) ens remet als referents de la música negra de ball dels 80 (funk, dance), que és una part important del bagatge musical de Guillamino. Tot sempre des d'una perspectiva pop que esdevé, com ha escrit Roger Palà a l'Enderrock, un "homenatge a les sonoritats de George Michael, Prince o Pet Shop Boys".

Per reforçar aquest aspecte Guillamino ha utilitzat com a únics recursos -a part de les veus- les caixes de ritmes digitals i un sol teclat, el Casio CZ-5000, un dels models de la sèrie CZ, aparegut el 1985 i amb usuaris il·lustres entre els que es compten Jean-Michel Jarre i Duran Duran. A més, hi ha dos temes que inclouen algun "sampleig". Les veus esmentades inclouen, a banda del propi Guillamino, les de Coco Solid (Jessica Hansell) i Violet (que rapegen a Help me) i la de Bikimel. Les primeres foren companyes de classe de Guillamet a la Red Bull Music Academy, una trobada musical anual que a Barcelona va tenir lloc el 2008. Bikimel és la cantant i compositora Vicky de Clascà, que ha estat, a més de l'autora del disc en solitari Stat jònic, una de "les Mazoni de Mazoni".

Guillamino gira la mirada vers els 80 com una aposta generacional ("és la música de quan erem preadolescents i somiàvem que seríem grans"), aposta que arriba al costumisme amb un homenatge a la sintonia de Temps de neu al segon tema, Fang fosc, i a referències reconegudes a Lenny Kravitz i A-ha (Let love rule).

Tot plegat confirma el que ja es sabia per la discografia anterior: que Guillamino és un músic de talent. El disc, en coherència amb la proposta revisionista, té una sonoritat molt enllaunada a conseqüència de la instrumentació ja esmentada. Aquest és un aspecte que pot reforçar els elements nostàlgics però és purament exterior i és dubtós que potenciï el talent de Guillamino, que es va manifestar amb molta més brillantor en la seva actuació a l'Heliogàbal acompanyat de Toni Molina (bateria) i Gerard Cantero (baix), per esmentar una ocasió en què un servidor era present i en la que els propis temes de Fang resultaven molt més atractius. Guillamino no necessita la caixa de ritmes per ser funk... o "fang" però continua fent coses interessants.