El Petit de Cal Eril, picardia pueril

Joan Fontdeglòria 06-07-2010

El petit de cal eril i les sargantanes al sol

Bankrobber, 2009

-No descobriré res si dic que des de Manel ençà s'està cuinant a casa nostra una fornada de músics que, arrencant de propostes diverses però molt creatives, s'acosten al mercat amb valentia i ja compta amb un fotimer de seguidors que els segueixen en viu i s'hi entusiasmen. El camí ja l'havien obert Mishima, Mazoni, Roger Mas i sobretot Antònia Font, i tant aquests, amb propostes ja prou sòlides, com els qui ara els segueixen, representen, sens dubte, una alenada d'aire fresc després dels prejudicis sorgits arran del "rock català" dels noranta, com ja sabeu, excessivament institucionalitzat, per dir-ho amb un suau eufemisme. De noms en van sortint cada dia, i entre ells hi trobem estils que van del folk al pop i al rock amb un nivell artístic a l'alçada, ara sí, del que es cou des d'altres cultures d'acord amb els temps que corren. Si em permeteu una travessa, jo aposto pels qui van encetar el boom, els Manel, per la Maria Coma i per El Petit de Cal Eril. Dels Manel ja n'hem parlat prou -i esperem seguint-ne parlant aviat amb el seu segon disc-; de la Maria ens n'ocuparem aviat, el seu talent i la seva veu prou que s'ho valen. Avui ens fixarem en els de la Segarra.

Pixapins com sóc, reconec que fins ara només havia relacionat Guissona amb aquella mena de carnisseria-port-aventura (...) Des de fa uns mesos, el meu atordit cervell urbanita connecta directament tota la Catalunya Central amb El Petit de Cal Eril. D'això se'n diu simplificar. O metonímia. Estem tan poc acostumats a sentir el parlar de ponent que, per mi, ara mateix tots els lleidatans parlen com canta en Joan Pons, el petit guissonenc que encapçala la banda que provo d'apropar-vos.

Bé, anem al gra: El Petit de Cal Eril són Joan Pons (veu i guitarra), David Paco (baix), Lluís Rueda (sirolls) i Càndid Coll (bateria). El seu primer disc el van gravar a casa d'en Joan, a Cal Eril de Guissona, del novembre al febrer de 2009, i des d'aleshores, amb el disc sota el braç El petit de cal eril i les sargantanes al sol, passegen la seva peculiar proposta tant com poden, val a dir que cada vegada amb més repercussió (com a curiositat, pel maig van estar a Seül en una mostra de cultura catalana impulsada des de la universitat) fins a fer el doblet al Primavera Sound i pràcticament tancar la gira al Faraday. A partir d'ara, diuen que es prendran unes vacancetes i després es posaran a gravar el seu segon disc.

-El secret és en qui l'encapçala, Joan Pons. La sensació és que ha compost les cançons, tant la música com la lletra, per pur entreteniment, jugant amb tot el que coneix i l'envolta, de manera espontània. Pardals, turons, falcons, pa amb oli i sal i anar fent, sense presses, amb ritme pausat i contemplatiu, com el que respira al seu entorn, prenent el sol com la generació que ens dibuixava l'Albert Pla a Insolació, ja fa anys, però que tots seguim somiant. El plaer de no fer res, justament quan no fer res ja ho val tot. El disc respira optimisme i bon rotllo, sí, sorollets i rialles de nens, però també conté un contrapunt gamberro, sobretot en temes extrets de la literatura popular (La Caterineta per la Mercè és més negre que les pelis del Tarantino). Musicalment sona folk, amb un punt psicodèlic però sense allunyar-se de la tradició: hi trobem flautes, xilòfons i una bona dosi de sorollets que li donen un contrapunt naïf molt autèntic.         

En viu els vaig veure per primer com al BAM 2009, a la plaça del Rei, cantant cançons seves i convidant uns quants col·legues a cantar "les cançons de sempre no són de ningú", un recull de tradicionals més o menys oblidades que Joan Pons i Cia. van reinventar-se. Recordo especialment el Ton pare no té nas, també al disc, aquí a mitges amb Espaldamaceta i convertida en una cançó-de-bressol-quasi-malson al final... preciosa. Em va fer especial il·lusió veure com fan créixer el disc en viu; toquen amb més mala llet, com si estiguessin assajant, bon contrapunt a la innocència de les lletres, i bon regal per als qui l'escoltàvem drets.

Ara sé que havia format part de l'equip de rodatge d'El cant dels ocells d'Albert Serra, i m'ajuda a entendre de què va tot plegat. També m'ajuda saber que Joan Pons havia escoltat Pau Riba de petit, li agrada Love però també NOFX i Bad Religion. Es va criar a la granja familiar i la seva àvia li va ensenyar a llegir i a tocar el piano. Amb quinze anys s'escapava a Barcelona a la sala Garatge... I el resultat és tal com raja, com el disc i el directe, espontani, instintiu, però menys innocent del que sembla.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!