LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Oriol Palau 24-01-2007
Ives, Concord Sonata
Barber, Piano Sonata
Marc-André Hamelin, piano
Hyperion CDA 67469

El precursor i quasi "fundador" de la dissonància com l’element generador de la construcció compositiva a Nord-Amèrica a finals del segle XIX i començaments del XX, Charles Ives, és una d’aquelles figures pioneres que encara ha de rebre el reconeixement que la seva original i visionaria obra mereix. De moment, amb aquesta nova gravació de la seva obra mestra per a piano, la Concord Sonata és una obra de proporcions quasi inabastables, de grans i abruptes contrastos, plena de clucs a obres clàssiques del repertori (la Cinquena de Beethoven hi apareix citada constantment) i la música popular nord-americana. El major repte per a l’intèrpret és a nivell estructural perquè és una obra amb una tendència al caos (deliberada) que l’intèrpret ha de saber transmetre sense perdre l’eix pivot que li doni una coherència discursiva. El gran pianista canadenc. Marc-Andre Hamelin assoleix aquest repte amb escreix aportant la seva dosi de lirisme i efervescència quasi salvatge.
El disc es completa amb una altra peça cabdal del no gaire prolífic repertori pianístic nord-americà, la Sonata per a piano de Samuel Barber, compositor contemporani d’Ives, però amb un llenguatge més entroncat en la tradició post-romàntica. La versió de Hamelin és, no cal dir-ho, magistral.El precursor i quasi "fundador" de la dissonància com l’element generador de la construcció compositiva a Nord-Amèrica a finals del segle XIX i començaments del XX, Charles Ives, és una d’aquelles figures pioneres que encara ha de rebre el reconeixement que la seva original i visionaria obra mereix. De moment, amb aquesta nova gravació de la seva obra mestra per a piano, la Concord Sonata és una obra de proporcions quasi inabastables, de grans i abruptes contrastos, plena de clucs a obres clàssiques del repertori (la Cinquena de Beethoven hi apareix citada constantment) i la música popular nord-americana. El major repte per a l’intèrpret és a nivell estructural perquè és una obra amb una tendència al caos (deliberada) que l’intèrpret ha de saber transmetre sense perdre l’eix pivot que li doni una coherència discursiva. El gran pianista canadenc. Marc-Andre Hamelin assoleix aquest repte amb escreix aportant la seva dosi de lirisme i efervescència quasi salvatge.
El disc es completa amb una altra peça cabdal del no gaire prolífic repertori pianístic nord-americà, la Sonata per a piano de Samuel Barber, compositor contemporani d’Ives, però amb un llenguatge més entroncat en la tradició post-romàntica. La versió de Hamelin és, no cal dir-ho, magistral.
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...