LPC3

Victoria from de heart. Love songs és el darrer capítol de la Victoria de los Ángeles collection que Columna Música va començar a desplegar amb la publicació de Tokyo Recitals (1988-1990), la Martha de Flotow al Metropolitan de Nova York el 1961 amb Richard Tucker i Victòria dels Àngeles al Palau de la Música Catalana. A aquestes edicions han seguit Le nozze di Figaro (Nova York, 1952, sota la direcció de Fritz Reiner, amb Cesare Siepi al paper protagonista), Lohengrin (Buenos Aires, 1964, amb Christa Ludwig) i diversos recitals i reculls de cançons. Un merescut homenatge a la que, als anys 50 era, en paraules de Maria Callas, "l'única flor al femer del Metropolitan". Encara que l'afirmació sigui agosarada i segurament injusta, el cert és que als anys 50 Victòria de los Ángeles va conviure amb la pròpia Callas a l'olimp de les més grans sopranos (Astrid Varnay, Elisabeth Schwarzkopf, etc.). Proves en trobem en aquest àlbum tant en el camp de l'òpera com en el de la cançó. Des del primerenc enregistrament de la Manon de Massenet sota la direcció de Pierre Monteux l'any 1950 fins les preses de 1990 (Wie Melodien zieht es mir de Johannes Brahms amb Geoffrey Parsons, A Chloris de Reynaldo Hahn amb Manuel García Morante), el que impressiona de Victòria és el que ha impressionat sempre: el fraseig elegant i fantasiós, la bellesa del timbre en zona central i la dicció acurada (tot plegat en cinc idiomes diferents). Una Chanson d'amour de Fauré excel·lent, ben accentuada i matisada, les aportacions impagables de Dietrich Fischer-Dieskau en duets de Beethoven, Schubert i Fauré, una caracterització ideal de Mimi a Donde lieta uscì, extreta d'un recital en estudi i no de l'enregistrament complet amb Sir Thomas Beecham, la modèlica Marguerite del Faust de Gounod ("la seva millor interpretació operística en disc" segons José María Martín Triana El libro de la ópera grabada), aquesta sí, extreta de l'edició completa amb André Cluytens, Nicolai Gedda i Boris Christoff, etc.

Juntament amb les virtuts comentades (i exhibides en tot el disc) la vocalitat de Victòria de los Ángeles es caracteritzava per un registre agut mal resolt que es fa palès a la interpretació de Porgi amor, que tampoc no prové de l'enregistrament complet de Le nozze di Figaro esmentat anteriorment. D'altra banda l'enregistrament en directe d'A Chloris de Reynaldo Hahn pateix d'una reverberació excessiva i no tots els companys de la soprano catalana s'assemblen a Fischer-Dieskau, com es pot comprovar amb Giuseppe Campora (Simon Boccanegra) i Carlo del Monte (La traviata). I, per acabar amb la cançó del malagradós, aquest tipus de recitals "calaix de sastre" costen de pair. Però tot plegat són minúcies quan l'aposta és segura.

L'exhibició de capacitats expressives i estilístiques que recorre tot el disc es completa amb dues cançons que, si el llibret no enganya, porten música de la pròpia soprano sobre textos de Paul Géraldy, poeta francès de dubtosa reputació que va assolir gran èxit popular amb la recopilació titulada Toi et moi el 1912, un conjunt de poemes de tall romàntic, que venen molt al cas del títol, certament ensucrat, de l'àlbum que ens ocupa. Victòria s'acompanya ella mateixa d'una guitarra i demostra, per si un programa com aquest no ho deixava prou clar, la seva infinita capacitat d'adaptació estilística.