LPC3

La Colombina

Raquel Andueza, soprano
José Hernández Pastor, alto
Josep Benet, tenor
Josep Cabré, baritono

Enregistrament: 27 al 30 setembre de 2006
Església del Convent de la Santa Cruz (RR.MM.Brigidas) Azkoitia
(Guipúzcoa)

Segell: K617
Nº de referencia: K617196
Distribució: Harmonia Mundi



Un cop més ens deixem portar per la música polifònica d’aquest mestre dit “El enamorado de Dios niño”, també conegut com a “Cantor mariano por antonomasia”, que ja als divuit anys va obtenir la plaça de Maestro de Capilla de la Catedral de Jaén, càrrec que anys després, en el 1574, desenvolupà a la Catedral de Sevilla fins a la seva mort, l’any 1599.

Deixeble de l’ il•lustre compositor Cristóbal de Morales, de qui va aprendre l’art de la polifonia, va ser antecessor del no menys conegut Tomás Luis de Victoria; en definitiva, tres noms decisius del Segle d’Or espanyol.
.
Francisco Guerrero va ser el músic més popular d’aquella època, esmentat com a un mestre fins i tot a les colònies del Nou Món. Es va moure en àmbits d’alts càrrecs polítics i religiosos i els seus treballs van ser impresos o manuscrits arreu: Espanya, Portugal, Roma i Paris entre d’altres.
Viatger infatigable, home de bon cor i caritatiu, quasi bé tota la seva obra tracta de temes religiosos, però les Canciones y Villanescas - provinents del Villancico - que ara ens ocupen van ser ideades per a
un text profà i uns anys abans de la seva mort, davant la insistència dels seus amics, les va reconvertir amb un text Divino per a que fossin publicades.

Així doncs com a exemple la nº 54


Versió profana

Tu dorado cabello, zagala mía,
me tiene fuerte atado.
Suéltame, pues el alma ya te he dado;
y, si esto no hizieres,
amor, me quexaré quan crüel eres.
Versió “a lo divino”

Si tus penas no pruebo, o Jesús mío,
vivo triste y penado.
Hiéreme, pues el alma ya te é dado.
Y, si este don me hizieres,
Mi Dios, claro veré que bien me quieres.


*El text “a lo divino” es de Lope de Vega (Soliloquios amorosos de un
alma a Dios. Sol.VII)


Es difícil establir el límit entre la creació i la interpretació; en aquest cas ho es molt més. La fusió que hi ha entre els cantants i l’obra és notable. Parafrasejant G. Zarlino, compositor i teòric coetani de Guerrero, els elements (les veus) compleixen perfectament les funcions establertes per trobar la perfecció de l’harmonia.
Cal dir que els cantants s’afegeixen molt i molt bé formant un conjunt compacte; paraula per paraula, nota a not,a com si fossin peces d’un trencaclosques, per a concloure en un esclat de sons. La Colombina, de la mà de Francisco Guerrero, amb veus conegudes i expertes i un estil “a capella” rigorós, ens convida, amb cert caire sensual, a endinsar-nos en l’atmosfera d’una seu de l’època: espaiosa, plena d’objectes i qualitats que fan elevar l’esperit envers Déu.

Tot i que en el seu temps Guerrero no feia servir veus de dones, en aquest exemplar llueix la soprano Raquel Andueza, anivellant el conjunt, fent més terrenal una música creada per a Déu.