LPC3

Amb la integral de l'obra simfònica d'Andrés Gaos, l'Orquesta Sinfónica de Galicia i Víctor Pablo Pérez, el Concello da Coruña, la Deputación da Coruña i la Xunta de Galicia rendeixen homenatge a aquest compositor que, com a bon gallec, va emigrar el 1885, als 11 anys. Primer a Madrid, el 1889 fou París, el 1890 Brussel·les, 1894 Mèxic i 1895 Argentina, darrera estació. Havia nascut a la Corunya el 1874, any en que Schönberg vingué al món. Això ens pot donar una mesura de la posició d'Andrés Gaos en el món musical de l'època i de la dels entorns en què es va moure.

Escoltant aquest enregistrament, molt recomanable, veiem amb claredat que els principals mestres de l'avantguarda (Schönberg, Stravinski i Bartók, per esmentar-ne tres) van exercir una influència nul·la en l'obra de Gaos. Suite a la antigua (1898 és la data de l'original per a piano i fou orquestrada en un moment posterior que no es determina al llibret) pesca en les aigües del neoclassicisme avant le lettre, però probablement té més d'exercici acadèmic que d'aposta estètica. És molt més esclaridora la Fantasía para violín y orquesta (1896-1903), on es pot veure com Gaos no s'ha deslligat de l'univers de Brahms que, no ho oblidem, va morir durant la gestació de l'obra. També la Sinfonía nº1 és força primerenca (fou encetada el 1899) i no ens pot donar una idea de l'estil definitiu de Gaos. En canvi Granada, un crepúsculo en la Alhambra, del 1916, ens mostra un compositor madur (42 anys) en un moment en què la música europea ja ha patit la convulsió de La consagració de la primavera i Pierrot Lunaire. Ni rastre de tot això en una música en un equilibri constant entre la inspiració i el kitsch. Com també demostra la Sinfonía nº2. En las montañas de Galicia (1917-1919), l'atonalisme alemany no va deixar empremta en la sensibilitat de Gaos. Es pot observar en canvi la marca d'una certa formació francesa, però molt lluny de qualsevol estridència moderna. Un aroma de Debussy en una banda, alguna reminiscència de Ravel potser. Però mentre aquests autors havien trencat obertament amb l'herència post-romàntica, Gaos beu aquí de les fonts del nacionalisme romàntic i participa en la construcció d'una imatge "surenya", andalusina, d'allò espanyol, tant falsa com la de Ravel -del qual n'anticipa explícitament el Bolero- però amb un llenguatge menys modern tant pel que fa als aspectes rítmics com tímbrics. I malgrat tot, la música de Gaos flueix amb naturalitat. És en aquest sentit que podem entendre que, en relació a l'estrena de l'òpera Amor Vedado, Víctor Pablo Pérez opinés: "Tot i no haver trobat un reconeixement equiparable al d'Albéniz o Granados, iguala o fins i tot supera ambdós en la claredat i qualitat de les seves obres". La Sinfonía nº2 (1917-1919), que confirma la plausibilitat d'aquesta apreciació, conté  les referències més explícites al folklore gallec (introducció al primer moviment) alhora que remet sorprenentment a una certa retòrica mahleriana a la conclusió d'aquest mateix moviment. Aquesta simfonia ja es podia trobar en disc en un enregistrament en directe de l'estrena mundial (1974), a càrrec de l'Orquesta Juvenil de LRA Radio Nacional dirigida per Washington Castro en ocasió del centenari del naixement de Gaos.

La recopilació es completa amb Impresión nocturna (1937), l'obra que ha fet més fortuna discogràfica -fins a quatre enregistraments des dels anys 90-, escrita per a una orquestra de cordes i de concepció més abstracta i germànica que cap altra de les seves obres orquestrals.  Curiosament no va aconseguir l'èxit immediat. Ara, l'execució pulcra de l'OSG i Víctor Pablo Pérez serà un mitjà ideal per a situar-la en el conjunt de l'obra de Gaos i restaurar la memòria d'una part destacable de la història de la música gallega.