LPC3

Manel juga en una altra lliga. No en va, el llançament del seu esperadíssim segon disc ens ha arribat en compta-gotes mil·limetrades, despertant les expectatives fins ara a l'abast només de grans grups: zero entrevistes avançant detalls, un parell de temes penjats al YouTube la mar d'il·lustratius, ben diferents i molt addictius, i un videoclip-curtmetratge de gran qualitat i empaquetat de regal en un diari dominical -que, per cert, gràcies a aquest DVD extra es va esgotar en més d'un quiosc- dos dies abans de posar-lo en venda, el passat 15 de març. Tot acompanyat de l'oportuna repercussió mediàtica de cadascun d'aquests passets, això sí, més fruit del que ja representen popularment que no pas de cap mecenatge comercial. La promoció ha estat fluïda i ha arribat arreu perquè el públic així ho demana, i no a la inversa, i això és especialment gratificant, tant per ells com pels qui els seguim des del minut zero. Ens recorda irremeiablement la maquinària promocional de Radiohead (en aquest i altres sentits) que ells també admiren. És tot un luxe que s'emmirallin en propostes tan ben parides, i subratlla, una altra vegada, que volen seguir mantenint la llibertat de maniobra intacta.

Sovint hem sentit que el secret del seu èxit és que són gent normal, propera, que podrien ser el gendre, cunyat, o el veí del 2n... i tot això està molt bé, si no fos perquè ja ens comença a recordar el discurset típic del famós senzill -i ja comença a cansar- i perquè, ben mirat, no els escau. Segurament es diu a partir de la seva versió del Common people de Pulp, però (com diria aquell, alerta!) a La gent normal de Manel, no en reivindiquen cap, de normalitat, sinó que només se'n foten d'una filla de papà que vol ser com els altres i no entén que ella no ho serà mai, de normal, per molt que s'hi esforci. Perquè en aquesta fantàstica versió els normals riuen, beuen i follen de tant en tant per oblidar els fracassos, i estic convençut que els "normals" estarien encantats de fer el mateix sense haver d'anar sumant somnis incomplerts. I, sense coneixement de causa, juraria que els Manel, si fossin aquesta mena de gent normal, tampoc estarien encantats de ser-ho. I si, per altra banda, la fama de "normals" els ve en el sentit literal del terme (freqüent, ordinari, que no es desvia de la norma) encara ens encaixa menys amb el que sabem d'ells i el que estan aconseguint. I si no, que li preguntin a la senyora que, al final del vídeo de La gent normal, després de veure'ls cantant en una parada del mercat de l'Abaceria, exclama, genial, "hay más fuera que dentro!". 

Per tant, el secret de l'esclat manelista més aviat l'hauríem de buscar al què apuntàvem al principi, a la professionalitat amb què han anat donant cada pas, dissimulada, això sí, però gens gratuïta. L'èxit és menys casual del que sembla, i del que ells mateixos, modestament, en fan bandera. Fa uns mesos, en una entrevista al Rockdelux a Nacho Vegas en què comentava l'experiència d'haver compartit estudi amb ells (van aliar-se per gravar Con un beso me bastó, una versió preciosa de My kiss de The Wave Pictures) confessava haver sentit enveja de la seva manera de treballar com a grup, centrats i amb bona sintonia entre ells, i sense els artificis ni les vanaglòries de què moltes bandes acaben abusant. Aquesta és la primera clau de l'esclat. La segona, l'excel·lent formació, entre d'altres, a l'ESCAC (el Roger, l'Arnau i el Martí hi van estudiar). La tercera, l'impecable creativitat literària del Guillem (escriu bona part de les lletres). La quarta, que han tingut aquell punt de sort necessari per tal que allò que a un li agrada fer, també agradi als altres. I l'última, després de l'esclat, el fet d'agafar-se a l'èxit amb ironia i distància, conscients que tal i com han pujat, qualsevol circumstància els pot enfonsar. Amb menys objectivitat, personalment hi afegiria que tenen un excel·lent gust musical (saber que els agrada, per exemple, Herman Düne, Beirut o els ja citats Radiohead ja és prou aclaridor) però això ja no ha estat mai prou determinant i, com he dit, fruit d'un prejudici personal. El cert és que, en definitiva, darrere la marca hi ha un gran equip en el millor sentit del terme, i aquí em sembla que tots hi estem d'acord.                     

El disc el llança DiscMedi a mitges amb la multinacional Warner. Podríem pensar -una altra vegada partint del prejudici- que han venut la pell al diable, però la realitat, tant la promoció com el producte final, ens està mostrant que segueixen mantenint la independència intacta. Aprofiten la capacitat de qui l'edita (és evident que la Warner pot arribar més enllà que DiscMedi), però el graven a Can Sons, l'estudi de l'Arnau, el bateria de la banda, autogestionen tots els detalls de la gravació i el produeixen ells mateixos. I la resta (promocions, aparicions públiques, etc.) l'han controlat en primera persona a través del seu mànager, Gerardo Sanz (que, per cert, també ho és dels Antònia Font).

I el disc? 10 milles per veure una bona armadura és la suma de 10 grans cançons. La primera, Benvolgut (com em va dir literalment una bona amiga, la Neus) "és el recurs de la carta amb volta i mitja" (no ho sabria dir millor). Només afegir que en els vents en la cadència té la pompositat de l'inici dels grans esdeveniments, com si obríssim un llibre ben antic i, com si fos l'autèntica "captatio benevolentiae", quedéssim ben enlluernats dels seus estímuls inicials, com un esquer que ens obliga a passar pàgina per saber què hi ha més enllà. Quan ho fem, trobem un clavicèmbal en consonància amb l'antiguitat de l'anterior, que enceta La cançó del soldadet. La narració explica la història d'un pobre soldat, poc convençut del que li toca fer al camp de batalla. Quan el fereixen, pensa en què farà si sobreviu: disculpar-se amb la mare pel tracte que hi ha tingut i fer-li un fill a la Margarida per demostra-li el seu amor. Pensa en què hauria d'haver fet justament quan el temps s'esgota. "Tempus fugit" i "carpe diem". Salvat-Papasseit diria "Si en saps el plaer no estalviïs el bes", i ells reelaboren els tòpics sumant-hi la por innocent de l'indefens en una situació extrema. Segueix El gran salt, amb les veus fent coros i gairebé recitant la història de qui, després d'un salt -tan estratosfèric que arriba als tres pams!- acaba destrossat quan cau per la força de la gravetat. Les veus acaben dirigint-se als "saltadors", els esperançats sense fonaments raonables per ser-ho, amb somnis desgastats, però ben presents. Els personatges que s'hi mouen i la invitació al somni ens remet a l'Albert Pla somiatruites (Soñando seria el referent més proper). El quart pas el dóna Boomerang, un nou relat, en aquest cas tan simple com el d'una colla mirant de fer retornar un boomerang; una anècdota divertida que podria ser tan simbòlica com cadascú vulgui, però que se'ns dibuixa tan volgudament literal que no ens cal res més. Es pot convertir en un dels hits (potser perquè és de les úniques amb tornada) i ens remet a l'efervescència musical i a la literalitat de la prosa dels Antònia Font en temes com Wa yeah!

I arribem a la meitat, tranquil·lament, amb La bola de cristall, nostàlgics però invencibles, mirant de descobrir la vida que se'ns ha escapat. Els coros femenins que la fan créixer ens recorden als Belle & Sebastian, i la veu d'en Roger Padilla (guitarra), que aquí la canta, ens retorna una altra vegada -com ja ho feia Ai, Dolors- a l'excantautor Ramon Muntaner. Continuant amb el disc, trobem Aniversari, el punt d'inflexió. És la història imaginària d'un enamorat capaç d'introduir-se al món dels desitjos de la seva estimada mentre celebra, avergonyida, el seu aniversari; la seva arrencada, com el d'un conte de fades, ja insinua el viatge, en aquest cas de la mà d'una orquestració al més pur estil Divine Comedy. Les reminiscències oníriques ens acosten a l'imaginari del Monty Pyton més cinèfil, Terry Guilliam, i als seus móns de somnis; i l'estètica del fantàstic videoclip que l'acompanya, a Spike Jonze. A Flor groga tornem al so del clavicèmbal, ara al ritme dels tambors, apoteòsics, des del principi fins al final, explicant l'arribada inexorable de la recança pel que s'ha perdut després d'un trencament. I a continuació, els vents melancòlics que enceten Criticarem les noves modes de pentinats ens remeten a l'encís de Beirut, i segueixen narrant en futur, com a l'anterior, mirant d'esbrinar com serà la vellesa incerta que ens espera. Amb la següent,  la festiva El Miquel i l'Olga, tenim, excepcionalment, una d'aquelles tornades que podem anar cantant i xiulant amb un somriure d'orella a orella. La Gisela Fullà fa d'Olga, en Guillem Gisbert de Miquel, i no només no amaguen reconèixer com s'equivoquen, sinó que, a més, ho converteixen en una festa. Celebren imperfeccions: ideal com a punt de partida per donar-se una nova oportunitat.

La pausa torna amb el ritme cerimonial quasi d'havanera de Deixa-la, Toni, deixa-la. Amb les veus masculines del cor Arsinova en el paper de cor grec i amb en Guillem fent de Corifeu, tots plegats són la veu de l'experiència o de la consciència, que exhorta en Toni a deixar-la d'una vegada per totes, que ja n'hi ha prou, d'aquest color. La insistència i el to ens arrenca un somriure, i és que tot plegat és tan tràgic que, en realitat, mereix que ens ho prenguem d'una altra manera. El final del tema, sorprenent a ritme de jazz al més pur estil New Orleans, cinematogràficament ens apropa, òbviament, a Woody Allen, i s'hi hi afegim el cor grec, a Poderosa Afrodita. És el punt i final a 10 grans cançons, no només a l'alçada del seu fantàstic debut (Els millors professors europeus) sinó que, reblant el clau, hi sumen un seguit de matisos que el fan tan  irrenunciable que, com qui no vol la cosa, al cap d'una setmana de la seva estrena ja n'havien venut 10.000 a tot l'Estat, convertint-se així en el primer disc pop cantat en català que arriba al cim de les llistes de vendes. El fenomen segueix creixent, i ja no sembla tenir aturador. Mentrestant, alguns insisteixen en considerar-los "gent normal". Ells fan santament mirant de tocar sempre de peus a terra -saben també que han tingut molta sort d'arribar a molta gent fent el que els agrada!- però la resta hauríem de començar a adonar-nos que, per sort, hi ha moltes coses que els fa diferents a la resta i, sobretot, que som davant d'un altre "dream team".