LPC3

Els Naraina presenten el seu nou treball, Nina. Seguint el camí pres per la maqueta del 2005 i pel primer disc del 2007, amb aquesta obra s'afirmen en la seva pròpia sonoritat, que beu de diversos estils però que té en la rumba catalana el seu substrat més profund. Produït per Tomás Arroyos (Mano negra, Dusminguet) els Naraina sorprenen amb un disc més madur, de caire intimista, melancòlic, que no perd de vista l'alegria característica que imposa la rumba. Escoltant-los és impossible no pensar en les grans orquestres de l'anomenada ona laietana (Mirasol Colores, Plateria...), així com en tota la música de mestissatge que parteix dels Mano Negra i que té en Barcelona un dels seus nuclis creatius més rellevants.

El disc s'obre amb Misteri urbà, on les notes llargues de la trompeta introdueixen la idea de melancolia mentre el ventilador típic de la guitarra rumbera se'n va cap a ritmes més sincopats, acabant amb el duet rapejat del Nota i el Karlitos Miñarro (cantant i compositor dels Naraina). Ànsia de calma i Penjant d'un fil insisteixen en aquest marc que no defuig una mirada crítica a la realitat que els envolta, demostrant, com diuen a la seva web, que la música festiva també es pot treballar seriosament. Carmen és ja una altra cosa, una d'aquelles cançons que s'enganxen sense voler. Escrita pel Josep Maria Cortadellas, amb els vents arranjats pel Josué Garcia (Muchachito Bombo Infierno), és un d'aquells temes amb els que és impossible contenir les ganes de moure el cos. Les noies del Passeig de Gràcia és també una composició ballable a més no poder, on es troben referents clàssics del món rumbero, com la nit i les dones inaccessibles, en aquest cas del Passeig de Gràcia, "tant elegants, tant altes, que paguen amb tarja".  L'àguila ha marxat volant és també un tema interessant, de caire polític, on queden clars els referents antifeixistes del grup i el rebuig cap a la idea d'espanyolitat rància que suposa la bandera de l'àguila imperial.

La resta de Nina és força interessant, sent un disc unitari que cal escoltar sencer. De totes formes, les dues últimes peces són dues petites joies on paga la pena detenir-se un moment. No em deixis és un senyor bolero, una versió del Ne me quitte pas de Jaques Brel, que en Karlitos Miñarro interpretava al Cabaret del Raval "La gran concha", i que s'ha acabat convertint en un dels més espectaculars temes dels Naraina. L'altra petita joia és una versió lliure i "aflamencada" del Cant dels Ocells. Una autèntica meravella tant per com sona com pel que significa. Palmes i percussions marquen un ritme de clares arrels flamenques mentre trompetes i guitarres dibuixen la melodia de la tradicional tonada catalana, creant un conjunt molt unitari i, alhora, projectant una idea de catalanitat mestissa que s'adiu molt tant al contingut del disc sencer com als orígens de la rumba catalana.

Aquest és un disc per a "Joselitos", per a súper herois de barri, com deia el Kiko Veneno. Una actualització de l'ona laietana al segle XXI, una mostra de cultura de carrer, de l'antiga saviesa que emana la tradicional rumba transportada a llenguatges de banda contemporània, on un optimisme que ja no és ingenu impregna totes les cançons de ganes de viure amb dignitat. Un disc capaç d'alegrar-li el matí a qualsevol i, alhora, de fer ballar al més avorrit per la nit. Si teniu l'oportunitat de veure'ls en directe no ho dubteu (a la seva web trobareu les dates dels seus propers concerts); assistireu a una bona mostra de música de ball contemporània i casolana, que no renega de les seves arrels però que tampoc gira la cara a noves maneres de sonar. Un molt bon disc.