LPC3

Gustav Mahler, Simfonia núm. 3
Benjamin Zander, director amb la Philharmonia Orchestra. Lilli Paasikivi, mezzo-soprano, Cor femení de la London Philharmonic, Neville Creed, director artístic i el cor infantil Tiffin Boys, Simon Toyne, director.
TELARC- 80599 (2004)


Si tu ets el cant, per què el cant t’entristeix?
(inici del Sonet núm. VIII de Shakespeare)

Mahler fou el cant en aquesta terra duran tota la seva vida però tot i així la seva desesperança el superà.
"Anem per feina amics", és el que sembla dir el director i compositor Benjamin Zander alumne de Britten on fa una lectura i que només es queda amb lectura, molt discreta amb poques inconscients pretensions, això sí, molt anglesa i quan dic anglesa vull dir a la funcionalitat de l´ obra vers l’orquestra i el seu resultat final.
Aquesta tercera simfonia (1902 any d’estrena) es la més extensa de les simfonies i on el tema base és l’Univers.

Quan desgraciadament un agafa la partitura i entra en aquest univers constata que el que estava sentint no era fruit de la imaginació sinó que faltava alguna peça per col·locar. Aquesta peça, una de les més fonamentals en la música de Mahler, és la gran riquesa de matisos i saber portar-los fins als seus límits. En aquesta versió es troba a faltar.

La veu de la mezzo- soprano finesa Lilli Paasikivi posseeix un color homogeni i no es deixa caure en la tant temptadora melangia del cant mahlerià. Entre la impetuosa versió en viu de Jessye Norman amb Abbado, la freda i calculadora Anne Sofie von Otter i Boulez i la poderosa veu dominant de Christa Ludwig amb Bernstein... Paasikivi aconsegueix el punt just i equilibrat del Cant del Noctàmbul de “Also sprach Zarathustra de Nietzsche” Alerta, home! Què diu la profunda mitjanit?...

La tercera comprèn materials molt trivials, entre sentimentalitat i sarcasme fins i tot burla. Móns difícils d’entendre però qualsevol d’ells autèntics i premeditats.

Una singularitat d’aquesta gravació és la incorporació d’un tercer disc on Zander parla moviment per moviment d’una manera didàctica de tota la simfonia.

Hi ha massa versions de les simfonies de Mahler i tampoc sóc ningú per aconsellar res però si hagués d’aconsellar-me a mi mateix voldria sentir l’agonitzant principi que ens brinda Claudio Abbado (Deutsche Grammophon 410 715-2), l’arrabassadora versió d’en Bernstein (Deutsche Grammophon 427328), la curiosa revisió d’en Boulez (Deutsche Grammophon 474038) i una nova versió de la integral de Mahler del poderós gest de Riccardo Chailly amb una de les seves últimes gravacions com a titular de l’Orquestra del Concertgebouw (Decca).

M'agraden les obres complicades, afirmava un Boulez sobre la tercera simfonia.
Ah, una observació! Mahler mai serà un clàssic, la seva supervivència entre nosaltres està assegurada.