LPC3

A hores d'ara, dir de l'últim treball de Radiohead, “LA” banda que ha revolucionat la música des que van aparèixer, que és “una mica diferent”, seria redundant. Aquesta vegada també ho és, però ara, el que és sobretot inèdit no és tant el disc, sinó la manera de distribuir-lo. Els d’Oxford han estat sense obsequiar-nos amb nous temes des del 2003, quan van publicar el no tan rodó “Hail To The Thief”. I, literalment, aquesta vegada han decidit “regalar” –o almenys decidir lliurement si pagar poc, molt o gens– als seus incondicionals l'oportunitat de descarregar-se “In Rainbows” de manera legal, des de la seva mateixa pàgina web. Mes que una revolució, és causa-efecte del que la indústria musical de qualitat estava gestionant: menys discos venuts però més escoltats, el que per descomptat dóna lloc a més música en directe, veritable estat natural a què tot artista que es valori aspira.

Radiohead no necessiten presentació; n'hi ha prou amb citar “Ok Computer “(1997), com el cim de l'experimentació de sons hipnòtics, barreges d'electrònica i la veu de Tom Yorke estripant les seves críptiques lletres. Els seus començaments amb “Pablo Honey “ (1992), més propers a un rock alternatiu marcat per guitarres, i el seu èxit amb el single “Creep” (YouTube) (1992), no feien presagiar que serien capaços de donar diversos girs en els àlbums successius. Amb els seus gairebé consecutius, i d'alguna manera complementaris, “Kid A” (2000) i “Amnesiac” (2001), van assolir una conjunció màxima entre l’art-rock i l'electrònica, fusionant sons provinents del jazz i demostrant que no és necessari repetir la mateixa fórmula per continuar tenint el favor de crítica i públic. Perquè si per alguna cosa els caracteritza és haver mantingut una integritat admirable dins d'una acceptació gairebé massiva; la independència sense renunciar a l'èxit.

La primera aproximació a “In Rainbows”, el 10 d'octubre per ser exactes, va ser una mica màgic pel fet de saber que milers de persones estaven fent exactament el mateix que tu al mateix temps. La pàgina web del grup es va col·lapsar davant l'esperada descàrrega, davant la decisió d'un grup de la qualitat i el reconeixement de Radiohead d’autoeditar-se, gairebé com qualsevol aspirant a estrella del rock fa avui dia amb el seu MySpace. La diferència era infinita: les descàrregues, la quantitat de vegades que s’escoltava i la càrrega emotiva que comportava, sens dubte, van ser massives.

En un primer moment la impressió és de no estar escoltant res de nou; no és aquest el disc que marcarà, com ja van fer amb uns altres, un abans i un després. No és innovador com potser esperàvem després del llarg parèntesi, però “sona a Radiohead”, i això ja és molt. “15 steps “obre el disc amb una successió de ritmes concatenats, començant pels electrònics, afegint-se una bateria fantàstica i entrant finalment les cordes, aconseguint un final espectacular que ho uneix tot amb una gran importància de les percussions. “Bodysnatchers” puja la intensitat de cop, en una volta enrere esperada pels que prefereixen la faceta menys electrònica del grup, i demostren, una vegada més, la seva versatilitat: fortes guitarres i distorsió per a acabar violentament abans del començament de “Nude”, i arribar a la calma en un tema de atmosferes oníriques i un meravellós baix. “Weird fishes/Arpeggi” és una progressiva melodia que t’embolcalla sense remei, un dels temes més rodons de “In Rainbows”. El disc continua amb “All I need”, de lenta factura i preciosa melodia, acompanyada per una subtil percussió i una bateria que només s'arrenca al final acompanyada ja del piano, per aconseguir un perfecte i esquinçador desenllaç “in crescendo”.

Amb l'acústica “Faust arp”, Tom Yorke es concentra en la veu que, per primera vegada en el disc, no cedeix el protagonisme a les melodies; acompanyat, això sí, per violins i una guitarra acústica. Hi ha una tornada a les percussions i a les influències del jazz en el setè tall, “Reckoner”, que començaven a trobar-se a faltar. Aquí també recorren als instruments de corda per un final que lamentablement potser va perdent força amb aquests arranjaments finals. “House of cards” torna a les atmosferes tranquil·les i als mitjos temps, per a tornar a carregar energia amb la penúltima cançó, “Jigsaw falling into place” (YouTube). Aquesta és, possiblement, la cançó “més Radiohead” i fins i tot, m'atreveixo a dir, la millor del disc; va pujant en intensitat d'una manera hipnòtica, però alhora d'una manera controlada, demanant que sigui escoltada una i altra vegada. I quin millor final que “Videotape” per deixar-te en un estat de relaxació, de malenconia... Recorda l'avançament d'algunes cançons que van fer en el Festival Rock en Seine de Paris, amb Tom Yorke al piano.

Perfecte final per a un disc que potser passarà a la història més per la seva manera inusual de distribució que pel més purament musical, enara que és molt gran també en aquest aspecte. És cert no és un demolidor “Ok Computer”, no és un estrany “Kid A”, però és sens dubte uns dels millors discos de l'any. Sense fissures, amb tots ells, grans temes, de diferent factura però amb un sentit admirable d'unitat. Radiohead ho han aconseguit una vegada més; són, sens dubte, el grup amb més personalitat del panorama actual, i porten tant de temps al cim com per saber que juguen en una categoria diferent a la resta; fan i faran el que vulguin i, segurament, no defraudaran. I el disc guanya cada cop que s’escolta; no es pot evitar.

Selecció Natural: “Jigsaw falling into place” (YouTube)

VERSIÓ EN PDF