LPC3

La seva carrera en solitari arrenca en el tombant de segle quan, animat per dos bons amics de tota la vida, Steve Mackey i Jarvis Cocker, baixista i cantant de Pulp respectivament, decideix donar la cara i publica les seves cançons. Trenca el gel amb un mini àlbum homònim i des d’aleshores ja no ha parat. Amb referències a la seva Sheffield natal – “Late Night Final” (2001) és el que criden els venedors de diaris de l’ultima edició, “Lowedges” (2002) es refereix als afores de la ciutat, “Cole’s Corner” (2005) és una mítica cantonada punt de trobada romàntic i aquest “Lady’s Bridge” (2007) és un pont que ha sobreviscut a tots els avatars climatològics– Hawley és fidel, en tots ells, al rock atemporal dels grans dels cinquanta, el que ha mamat de ben petit envoltat de música, amb una mare que cantava mentre planxava i un pare músic “meravellós”, com ell mateix diu, que estimava i es feia estimar.

Abans del salt com a crooner en solitari, Hawley havia començat com a guitarra dels Longpigs, va ser després el guitarra de Pulp a la gira del “This Is Hardcore” (1998) i ha acompanyat a frontmens tan reconeguts com Robbie Williams, sempre en la comoditat d’un segon pla que s’atrevirà a trencar després de compartir alguns dels seus temes amb els col·legues. Aquest nou Hawley, ja madur i segur d’ell mateix, lluny de pretensions egòlatres i d’abusos verinosos, és un pare tranquil, feliç, que encara creu en el poder revitalitzador de la música i que només pretén, com ell mateix reconeix, “portar alguna cosa positiva al món”.

“Lady’s Bridge”, com no podria ser d’una altra manera, és fidel al so refinat i elegant que Hawley sembla haver covat tota la vida, amb paciència i discreció, sense estridències. No li cal alçar la veu –madura i càlida, ens acarona amorosament– ni sobrecarregar les cançons. Quasi sempre parteix de guitarra, piano, baix o contrabaix i se serveix de cordes i vents més com a mitjà que com a fi. El resultat és senzill i natural, sense abusos, i sobretot reconfortant. A les lletres parla, entre d’altres, del que no ens atrevim a dir-li a la dona que estimem, sí; però genèricament de l’amor com a remei als malsdecaps que ens envolten i de la recerca de la felicitat. Hawley ens apropa a la bellesa de les petites coses i persegueix un altre món, a l’abast si hi creiem; reclama un món ideal, somiat –amb un regust malencònic– on el camí ja és buscar-lo; és, en definitiva, un romàntic dels que ja no en queden, dels que semblava que ja no tenien res a dir. I és que la recerca de la felicitat que planteja sembla defenestrada i oblidada avui dia, al món dels pessimistes i depressius. Sir Hawley va gravar “Lady’s Bridge” mentre el seu pare, referent vital, s’acomiadava del món. El dolor, però, no el va marcir. Hawley ha pujat un altre graó, ens torna a revitalitzar, ens acarona de nou. Nosaltres, revifats quan l’escoltem, li agraïm que ens faci creure que les coses poden ser millors.

Selecció Natural 2007: "Tonight the streets are ours" (YouTube)

VERSIÓ EN PDF