LPC3

En condicions normals, el títol d'un disc és una prerrogativa que recau sobre la lliure creativitat dels artistes, de la discogràfica o de qui sigui. En qualsevol cas no afecta gaire la recepció del disc ni la seva avaluació. Però quan al llibret del disc se'ns recorda amb orgull que "es basa en una rigorosa interpretació històricament documentada" la perspectiva varia car ens trobem, més enllà de les funcions d'entreteniment, enriquiment espiritual, etc. davant un producte que pretén aportar una documentació històrica. Per això s'utilitza "tècnica vocal, ornamentació i glosses segons documentació de tractats medievals i renaixentistes". Quin sentit té aleshores que en un àlbum que s'anomena La viola d'arc a la Corona d'Aragó (segles XIV-XVI) no aparegui ni una peça atribuïble a cap compositor que hagués treballat establement als territoris esmentats? Antonio de Cabezón era de Castrillo de Matajudíos (Castella) i no va ocupar cap plaça ni a Barcelona, ni a València, ni a Saragossa. El mateix es pot dir de Diego Ortiz (que era de Toledo) i de Juan del Enzina, que també era castellà. Naturalment es pot sostenir que aquesta música tenia, malgrat tot, una difusió intensa a la Corona d'Aragó, fet perfectament probable. Però ja que una de les fonts principals del disc és el Cançoner d'Upsala costa d'entendre que no s'hagi optat per alguna peça de Bartomeu Càrceres o de Mateu Fletxa. Amb la qual cosa tindríem música de la Corona d'Aragó (com el títol indica) i resoldríem l'absurda situació que en un disc sobre la música a la Corona d'Aragó ni hi hagi ni una sola peça en català. Deixant de banda qüestions d'història i historicismes diversos, La viola a la Corona d'Aragó arrossega el llast d'una acústica supereverberant (la de l'ermita de sant Antoni, a Altafulla) que si és incompatible amb qualsevol música (incloses les que han estat escrites per ser executades en esglésies) es podria haver evitat amb el bon pretext que el programa aplega música religiosa, però també profana. Si no s'ha evitat és perquè aquest tipus d'acústica és un més dels manierismes estilístics que envolten el món de la música antiga. El resultat és un recull monòton en el que l'execució musical no permet discernir el caràcter divers de les peces, executades sempre "en olor de santedat"  independentment del contingut del text i del seu origen religiós o profà. Reconstruir històricament la música és una tasca molt lloable que inclou, també, això. I tractant-se, en quasi totes les peces, de música vocal, inclou també l'exigència d'una fonètica castellana (ja que sembla que a la Corona d'Aragó la música en català no existís) autèntica. Nadine Balbeisi, en canvi ens ofereix erres completament alienes a la llengua castellana i sobretot una tendència a obrir exageradament les es (fins convertir-les en a) que segurament respon a un manierisme estilístic o a un vici tècnic, en cap cas -tant de bo m'equivoqui- a l'estudi històric de la fonètica castellana.