LPC3

Per apropar-nos als autèntics agitadors de l’escena dance-rock, permeteu-me que doni tot el protagonisme a James Murphy, alter-ego d’aquesta formació novaiorquesa des de fa uns cinc anys. Malgrat la precocitat de la banda, sembla que Murphy hagi estat madurant aquest projecte, coent-lo a foc lent, tota la vida. Nascut a Williamsburg (Kentucky), sempre ha estat un melòman malaltís i DJ precoç –ja fa anys que passeja arreu del món les seves impecables sessions–. Ha traslladat el seu centre d’operacions a Manhattan, on té la seu el segell DFA (Death From Above) que va crear i dirigeix amb el seu bon amic Tim Goldsworthy. Tots dos han convertit DFA en la referència mundial dels històrics del dance-punk-funk, amb compilacions extraordinàries, i han produït els nous talents emergents (The Rapture, Hot Chip, Black Dice, Shit Robot i Shocking Pinks entre d’altres) tots ells amb un so que ja anomenem DFA per l’empremta característica que James i Tim saben impregnar en tots els projectes en què intervenen.

L’esclat LCD Soundsystem va arribar quan l’any 2002 apareix el 12’’ “Losing My Edge”, tema que acabarà sent el primer símptoma que alguna cosa estava a punt d’esclatar a les pistes de ball. La rebuda va ser aclaparadora i la premsa especialitzada va decidir que Murphy & Cia. s’havien de convertir en els nous Primal Scream o Daft Punk, en el sentit de nous aglutinadors de disco i rock del segle XXI. Com us podeu imaginar, es van començar a crear unes expectatives exagerades –només aplacades amb l’aparició d’algun nou single– i alguns sospitaven que Murphy s’ha vist superat per la càrrega de responsabilitat perquè el disc no arribava. Sense por que se li covés l’arròs, Murphy el cou lentament i publica el disc homònim el 2005 (“LCD Soundsystem”, DFA-EMI), a l’alçada de les circumstàncies, ara ja en format CD –fins ara tot havia aparegut només en vinil– i doble: un disc nou i un altre que recull senzills i remescles: el resultat és un festival de dalt a baix de ritmes, d’eufòria, de sintetitzadors i bateria, picant de mans amb una veu que ho converteix tot en un dels millors discos de rock sense guitarres que hem sentit mai.

Amb tots aquests precedents, la revàlida arriba dos anys després amb aquest “Sound Of Silver”, manufacturat quasi íntegrament per Murphy i “versionat”, com ironitza en alguna entrevista, per ell mateix i la seva banda als festivals i concerts d’aquest 2007. A Barcelona l’ha posat a prova al Summercase i al Razzmatazz, i el resultat va ser immillorable. Perquè Murphy fa música de ball, per trencar pistes i festivals, i la prova és que, com la San Miguel, allà on va triomfa. El disc li ha permès multiplicar per 9 –són els talls d’aquest pastís– els hits del seu repertori; sí, repetint la fórmula però sense esgotar-la sinó ampliant-la al seu costat més pop i prenent el millor del punk i del rock per reinventar-lo amb la calidesa del que s’ha cuinat sense massa additius, amb els ingredients justos, sense la fredor dels abusos electrònics: amb els sintetitzadors i percussions que l’identifiquen –“Us v Them” neix entre els esquellots propis d’LCD, i creix, suant frenèticament–, ampliant els registres i la modulació de la seva veu i l’aparició puntual d’alguna nova pinzellada vocal o coral –la inicial “Get innocuous”, “Someone great” o “Watcht the tapes” en són un bon exemple–, o jugant també amb els silencis i el minimalisme –la peça que dóna títol a disc, “Sound of silver”, manté tota la intensitat amb el mínim possible–. Enmig d’aquest esclat, Murphy té temps de riure’s de la visió que tenim tots plegats –i ell mateix– del seu país (a “North american scum” se’n fot, amés dels super-fashions) i per acabar regalant-nos, una cançó d’amor, com si fos Lou Reed, la que posa punt i final a un disc sobretot irreprotxable. Perquè no li podem retreure res a Murphy, un paio honest com pocs que viu apassionadament el que fa i, a més, aconsegueix fer-ho com ningú. El seu bagatge polifacètic, la passió que sempre ha sentit per la música i, perquè no, l’edat –els trenta llargs– fan que tot ho vegi amb certa distància, que pugui riure’s de tota aquesta aurèola excessivament estetitzant i superficial que massa sovint trobem al voltant del panorama musical. Lluny de frivolitats, Murphy torna a clavar-la. Definitivament, en una altra vida vull ser com ell.

Selecció Natural: “All my friends”

VERSIÓ EN PDF