LPC3

La interpretació de música clàssica amb criteris històrics és una pràctica de la que trobem indicis des del segle XVIII i que es consolida, tant en l'àmbit acadèmic-artístic com en el del consum cultural, durant els anys 70 del segle XX. Una definició rigorosa d'aquest tipus d'interpretació ens diria que és aquella que vol recrear la sonoritat de les interpretacions de l'època en la que van ser escrites les obres. Aquesta definició ens porta, però, a una sèrie de qüestions més o menys problemàtiques, com la impossibilitat de saber exactament com sonava la música dels segles anteriors als enregistraments sonors, l'interès de tocar amb instruments de menors prestacions tècniques que els actuals o les diferents exigències i expectatives del públic actual en relació al so.

Molts són els conjunts actuals, però, que lluny d'una lectura purista de la interpretació historicista combinen elements de diferents èpoques en la cerca d'una interpretació no ja fidel als cànons d'èpoques passades, sinó que aporti enfocaments alternatius a un repertori sobreexplotat. Aquest és el cas de l'Orquestra de Cambra Illa de Menorca, que sota la batuta de l'especialista en música barroca Andrew Watkinson, convida a la pianista Isabel Fèlix a interpretar amb un pianoforte, instrument antecessor dels actuals pianos, el Concert per a pianoforte en fa major Hob. XVIII 3 de Joseph Haydn, el Concert per a pianoforte nº 12 en la major KV. 414 de W. A. Mozart i l'Adagio i Rondó concertant en fa major de Franz Schubert.

Una de les dificultats a les que s'ha d'enfrontar un conjunt en una obra concertant és el balanç sonor entre grup i solista. Aquesta qüestió s'accentua i pren noves dimensions quan l'instrument solista és un pianoforte, que té un àmbit dinàmic més reduït que els actuals pianos, i el grup que l'acompanya una orquestra de corda amb instruments moderns. En el cas que ens ocupa, el resultat d'aquesta combinació és desigual. Així, si en el concert de Haydn, Watkinson fa sonar l'orquestra d'una manera recollida i la situa en un pla secundari respecte al fortepiano, no passa el mateix en les obres de Mozart i Schubert, on el conjunt de corda pren unes dimensions que sovint queden descompensades respecte l'instrument solista (veure com a exemple la introducció orquestral del primer moviment del concert de Mozart).

L'orquestra demostra, en general, una bona dicció, fonamental en l'articulació del llenguatge clàssic, que combina un toc lleuger amb un resultat sonor no exempt de cos. Aquesta manera d'articular complementa a la perfecció el toc clar i també lleuger de la pianista. Isabel Fèlix fa gala d'una bona tècnica, que li permet brillar en els passatges més exigents a nivell tècnic de les diferents obres. Tot i així, la tècnica depurada no és suficient per a una bona interpretació, i això es fa especialment evident en els moviments lents -autèntica pedra de toc pel que fa a l'expressivitat- com el Largo cantabile del concert de Haydn, l'Andante del concert de Mozart i l'Adagio de Schubert, que perden volada per manca de fluïdesa i de conducció dinàmica en el fraseig.

La lectura de la partitura de Watkinson és permissiva pel que fa al tempo en la relació entre conjunt i solista. Aquest fet provoca moments de gran intensitat, on cada part expressa de maneres diferents els respectius frasejos, mostrant punts de divergència interns, però entenent-se a la perfecció en els seus punts de repòs, cosa que dóna un aire general de llibertat a la interpretació. El joc amb el tempo, però, acaba sent una fulla de doble tall, i en ocasions genera moments d'excessiva relaxació dins del desenvolupament de les frases que fa que el discurs perdi, novament, fluïdesa.

A nivell tècnic, element fonamental en el resultat final de qualsevol enregistrament, el treball de Joan Lluís Moraleda mostra també llums i ombres. En la part lluminosa, el fet de poder apreciar alguna imprecisió -un harmònic perdut d'un violí sonant quan no toca, una nota lleugerament desafinada- em fa pensar en una gravació no feta a retalls, procediment que és el pa de cada dia en la música clàssica. En la part fosca, la intuïció en més d'una ocasió de certs talls no suficientment ben coberts i un ús de la reverberació a estones excessiu.

Link d'interès:

Criterios históricos o la revitalización de una estética de la interpretación, per Joan Vives  http://www.terra.es/personal/joanvips/historic.htm