LPC3

Peter Anders (Essen, 1908-Hamburg, 1954) gaudí a Alemanya d'una enorme popularitat en els anys 30 i 40. La major part de la seva carrera la desenvolupà com a tenor líric. D'aquesta faceta en tenim mostres en el present doble àlbum com La bohème i Carmen. Cap al final de la seva carrera, però, va abordar també un repertori més dramàtic, representat en aquest disc amb fragments d'Otello, Fidelio i Lohengrin. Els enregistraments continguts en aquest disc pertanyen a aquest període i van de 1946 a 1952, els darrers anys de la seva carrera.

El primer disc està dedicat a l'òpera (amb els fragments esmentats i altres de Madama Butterfly, Der Freischütz, La novia venuda i Der Evangelimann) però conté també un parell de fragments d'opereta (Der Zigeunerbaron). El segon disc, en canvi, conté exclusivament cançons (Schubert, Schumann, Txaikovski i Beethoven).

La gran popularitat que va gaudir Peter Anders no ha impedit que avui i en les nostres contrades sigui un tenor poc popular. L'àlbum que ara ens ofereix Hännsler Classic ofereix bons arguments per a justificar aquest oblit (relatiu) però també motius suficients per a reivindicar-ne la memòria.

Entre les debilitats d'Anders destaca amb força la molesta tibantor del registre agut, no tan sols en notes més o menys extremes (que d'altra banda no abunden en la present selecció) sinó en tota la tessitura a partir del passatge. És possible que aquest aspecte sigui particularment notori perquè els enregistraments pertanyen al darrer període de la seva carrera.

A canvi Anders ofereix una veu que, en la zona central, sona amb aquella claredat que el pas del temps sembla haver reservat al repertori líric i lleuger. Contra la tradició de postguerra (que ha fet fortuna) de les sonoritats fosques, musculoses i voluminoses, Anders canta el repertori "spinto" (tot ell en alemany) amb una claredat que pot recordar els exemples de Lauri-Volpi, Gigli i Björling. I això s'agraeix. Encara s'agraeix més la presència en fragments de La bohème, Carmen, Otello i Madama Butterfly de la soprano Sena Jurinac, de merescut prestigi, que ofereix, entre d'altres coses, una Desdemona antològica i una Micaela molt remarcable.

El balanç, però, de les virtuts i les debilitats, resulta finalment desfavorable en el primer disc, dedicat a l'òpera: el seu Lohengrin està molt lluny del d'un Max Lorenz de la mateixa manera que la seva Carmen està molt lluny d'un Miguel Fleta o el seu Otello d'un Lauritz Melchior, per buscar un exemple de tenor que va enregistrar fragments d'aquesta obra en alemany. Pot semblar injust ser dur amb un tenor que, en definitiva, era un bon frasejador, per la seva dificultat tècnica en el registre agut però cal tenir presents dues coses. En primer lloc, que aquest dèficit és molt infreqüent en els grans tenors coetanis, si acceptem com a testimoni els seus enregistraments en estudi. En segon lloc que aquesta particularitat ofereix moments de dificultats que podrien ser comprensibles en directe però que es fan difícils de tolerar en un enregistrament d'estudi. És el cas, per exemple, dels fragments de Fidelio i Madama Butterfly.

En canvi en el segon disc, dedicat a la cançó (en alemany, inclòs Txaikovski), amb tessitures molt més amables, les qualitats d'Anders brillen amb llibertat i els esmentats problemes es fan imperceptibles. Aquí s'agraeix la franquesa del fraseig en Schubert, una alternativa legítima a les tendències, molt més reconcentrades, que s'han anat imposant posteriorment. És particularment antològica la interpretació de Nacht und Träume, plena d'expressivitat, lirisme i un ús emocionant de les dinàmiques. Però aquest és tan sols un exemple, ja que aquestes consideracions es poden fer extensives al conjunt del repertori liederístic.

Aquest recopilatori és una bona oportunitat per constatar que els tenors d'abans de la guerra també eren humans. Però serveix alhora per recordar-nos una tradició de naturalitat en el fraseig que de vegades s'enyora.