Maneres de viure

Miquel Gené Gonzàlez 25-12-2012

Two Lonely People, de Celeste - Mezquida Duo

CK Music, 2011

-

Em trobo amb el Marco Mezquida i la Celeste Alías al hall del restaurant Blanc de l'hotel Mandarín, al Passeig de Gràcia de Barcelona. El context és un concert de piano bar per als clients de l'hotel i els pocs que ens n'hem assabentat. Facebook funciona. En el descans m'apropo a saludar-los i la Celeste m'explica que ja fa temps que ella i el Marco toquen plegats. En la sèrie de concerts al Mandarín, quatre em sembla recordar, s'han posat un repte: no repetir cap cançó. Avui l'estan assolint. La Celeste està contenta i desprèn aquella brillantor d'ulls que sempre m'ha fascinat. M'obsequia amb un petit tresor anomenat Two Lonely People, el disc que recull part de la música que ella i el Marco fan des dels seus temps d'estudiants a l'ESMUC.

Mesos després em disposo a escoltar-lo. Cada cosa té el seu moment. El procés és intens, com sempre que un s'embarca en tasques que l'il·lusionen i que a més, com és el cas, tenen profunditat. La sensació final és la d'haver escoltat un disc de concepció senzilla i realització complexa. M'explico. La idea de partida és simple: la reinterpretació de cançons d'un repertori més o menys canònic on es barregen els noms de George i Ira Gershwin, Cole Porter, Bill Evans, Harold Arlen, Billie Holiday o Isolina Carrillo. La posada en música és complexa, i això és el que vull explicar.

La idea que travessa totes les interpretacions és, em fa l'efecte, la concepció de la formació veu-piano com un tot on cadascuna de les parts expressa, amb els seus recursos específics, allò que el text vol transmetre. Amb aquest punt de partida, dues són les virtuts del duo Celeste-Mezquida que permeten que el procés de la versió assoleixi dimensió d'obra pròpia i de qualitat.

La primera, l'enorme varietat de recursos i registres que són capaços de desplegar. El disc s'obre amb una introducció de piano d'aire impressionista. Ravel i Debussy treuen el cap entre la successió de notes que tria el Marco per a construir-la. Són les Coplas al agua de Juan Quintero, cantades amb veu clara i neta per la Celeste, com l'aigua a la qual fan referència, i que el Marco dibuixa amb petits motius prestats dels mestres francesos. En el Two Lonely People de Bill Evans és Albéniz qui apareix en la introducció, abans que la cadença ens recordi que no estem al Corpus a Sevilla sinó de balada als Estats Units d'Amèrica. Ligeti es presenta amb fúria al It's alright with me. Keith Jarret està també entre les notes del piano.

La segona, prendre's seriosament el procés de reinterpretació, el qual no és només un objectiu a assolir mitjançant recursos sintàctics i de color, sinó que a les seves mans serveix com a instrument per a expressar el sentir propi de les coses. En aquest punt és on les versions del duo Celeste-Mezquida donen un pas definitiu cap a la transcendència, ja que contenen i transmeten la seva sensibilitat envers el món que els rodeja. De la unió entre música i lletra sorgeixi un total que, fent un ús totalment justificat del tòpic, suma molt més que les parts que el formen. Així, la planificació emotiva de cada cançó dóna resultats brillants: la fantàstica unió d'Imagination i Somewhere over the rainbow, en la qual les dues cançons es superposen, tant musicalment com textualment, en moviments que les fusionen i les separen de manera alternativa, amb un ús del text que ens porta de la desesperació continguda d'Imagination a una explosió d'optimisme al Somewhere i acaba retornant al text de l'Imagination amb un aire recollit però més optimista, mentre el piano exposa la tornada del Somewhere i ens recorda que ni l'alegria ni la tristesa estan aquí per quedar-se; l'angoixant It's all right with me, en la qual piano i veu ens porten a un límit de tensió per a expressar la contradicció que ofereix el text (it's wrong o it's all right, senyor jutge?), amb un solo de piano que sembla desfigurar el rostre de la pròpia cançó, expressant d'aquesta manera el contingut grotesc de la situació que narra: una persona caient apassionadament a les xarxes d'allò que més detesta; la tristesa continguda i resignada amb la qual s'expressa el sentiment d'abandonament de Dos gardenias, una manera de prendre's el rebuig. Tot plegat, l'expressió en música d'una manera de viure les coses, la del duo Celeste-Mezquida, de la qual potser podem aprendre alguna cosa.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!