Oportunitat perduda

Antoni Colomer 21-12-2012

Carmen, de Georges Bizet

Magdalena Kožená; Jonas Kaufmann; Genia Kühmeier; Kostas Smoriginas; Chorus and Children's Choir of the State Opera Unter den Linden; Berlin Philharmonic Orchestra; Simon Rattle, dir.

EMI Classics, 2012

-Un no deixa de tenir la trista sensació, tot escoltant la Carmen de Bizet editada recentment per EMI, que s'ha perdut una oportunitat única de posar al mercat discogràfic (o el que queda d'aquest) un enregistrament de referència. La matèria prima era, indubtablement, de gran categoria. Però ja sabem que el planeta òpera és complex i que els millors ingredients no garanteixen l'èxit si l'all i oli no acaba de lligar bé. I encara més en un títol com Carmen que es pot plantejar, o al menys així ha estat tradicionalment, des de vessants estilístiques ben diferents. Una legítima, que apostaria per un concepte proper a l'opéra comique amb un tractament de perfils cambrístics; l'altra, filla d'una certa tradició que ha anat apropant aquesta opéra comique al verisme italià.

Simon Rattle, que enguany ha arribat al seu desè aniversari en front de la Filharmònica de Berlin i a qui, asseguren, se li busca substitut - i molts afirmen que ja el té en la persona de Dudamel -, sempre s'ha mogut amb certa comoditat en el repertori francès, com demostren els seus enregistraments dedicats a Ravel o Debussy tant amb les forces de Birmingham com amb els Berliner.

Altra cosa és el seu currículum operístic, un tant irregular i que mostra fins a cert punt les fílies i fòbies del director de Liverpool. Les seves primeres incursions en el repertori operístic mostren un eclecticisme interessant que deixa com a llegat un magnífic Porgy and Bess a Glyndebourne i un Cosí fan tutte pel meu gust massa poc reconegut per l'energia, elegància i subtilesa que desprèn el tractament orquestral. Dins d'aquestes primeres troballes també hi podem incloure un enlluernador Rei Roger de Szymanowsky i unes inoblidables funcions a Salzburg de les sensacionals i massa poc conegudes Les Boréades de Jean-Philippe Rameau que, incomprensiblement, no s'han traslladat al disc.

Altra cosa són les incursions wagnerianes, de les que ja vam donar notícia en aquestes pàgines - en cròniques des de Salzburg i Aix-en-Provence - i que tendeixen a un cert amanerament i una manca de discurs personal malgrat una prestació orquestral indiscutiblement brillant. Una cosa semblant podríem dir de la seva Carmen, enlluernadora pel què fa als detalls però mancada d'un concepte global, de dramatisme i de profunditat.

La Carmen de Rattle em recorda a les de Karajan en el sentit que no sembla que hi hagi cap plantejament  rigorós referent a quin és el tractament estilístic legítim per a aquesta obra única. Rattle exhibeix orquestra, que sona primorosament. Els números corals  són impecables, com el quintet del segon acte. No descuida ni un sol petit detall de la brillant orquestració de Bizet però en el fons es mostra molt distanciat del drama. Ja a l'Obertura, el tema del destí apareix sorprenentment mancat de grapa i les decisives frases orquestrals després de l'Habanera, quan Carmen llença la flor a Don José, acció catalitzadora del drama, no semblen tenir  major rellevància pel director anglès. Quina diferència amb la versió plena de foc que signava, per exemple, el gran i enyorat Carlos Kleiber!

En definitiva, els Berliner Philharmoniker estan absolutament espectaculars però al conjunt hi manca foc, l'atonia expressiva és palpable i no hi ha dubte que el responsable és un Rattle que es perd en el detall però no acaba de trobar el pinyol a l'obra.

Aquest problema estructural es tradueix també en el cast vocal. Magdalena Kozená es mostra tan perduda com el seu marit. No té ni la veu, ni les condicions, ni el caràcter de Carmen. El seu problema és que no arriba a transmetre en cap moment la seva visió del personatge protagonista, probablement estressada per les dificultats vocals que li planteja el rol. La veu sona prima i sovint destemprada. La franja aguda es mostra sorprenentment insegura fins arribar a moments d'afinació dubtosa, fins i tot en la mateixa Habanera. Totes aquestes limitacions es veuen accentuades pel contrast, absolutament desequilibrat, amb el fogós Don José de Jonas Kauffman.

El tenor alemany és, ara per ara, el millor Don José del moment, potser juntament amb Roberto Alagna. En comparació amb la versió del tenor italo-francès, el soldat navarrès de Kauffman és molt més turmentat. L'instrument és més fosc, de caire baritonal, enorme pel què fa a volum i ben controlat en totes les tessitures. L'agut és fàcil, el greu sòlid i el timbre es manté sempre uniforme pel què fa al color. Personalment la seva versió, completament desequilibrada psicològicament, em recorda als fragments que va deixar enregistrats el que probablement va ser el més gran Don José de la història, el tenor aragonès Miquel Fleta. La desesperació de Don José en ambdós casos sembla crònica, intrínseca del personatge. Carmen i la seva sensualitat serà només el catalitzador que farà sorgir la bèstia de la follia. En definitiva, un gran Don José el de Kauffman que es veu perjudicat, però, per l'esquiva 'gitana' de la Kozená, que no li dóna en cap moment el contrapunt necessari. Aquest desequilibri, més enllà de la més o menys inspirada direcció de Rattle, és el que perjudica de manera transcendental aquest enregistrament.

Genia Kühmeier va ser la gran triomfadora de les discutides representacions de Salzburg que van donar lloc a aquest enregistrament. Malament quan, després d'una funció de Carmen, es destaca a la intèrpret de Micaela. Vol dir que la cosa no ha funcionat com caldria. En l'enregistrament per a EMI, la seva Micaela sona tan pulcra com impersonal. Es dedica a exhibir un timbre cristal·lí, però ni la dicció ni el fraseig aporten gran cosa al personatge. És probable que el directe afavorís la projecció d'un instrument com el de la Kühmeier, però la seva interpretació no passarà a la història discogràfica per aquest enregistrament. Com tampoc ho farà Kostas Smoriginas com a Escamillo, cantant simplement correcte que si bé no mostra massa problemes amb la tessitura del personatge, mostra una veu mancada de sensualitat i una emissió poc subtil.

Oportunitat perduda, doncs, d'oferir a Jonas Kauffman la possibilitat de deixar el seu Don José per a la posteritat. Hi haurà d'altres oportunitats, esperem. Ara per ara caldrà conformar-se amb alguna versió en DVD que, sense arribar a erigir-se en referència absoluta, donen una visió més acurada del gran Don José d'aquest magnífic tenor.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!