LPC3

El jove pianista barceloní Eduard Fontbona debuta com a compositor amb l'àlbum La nit dels orígens, títol tan suggestiu com fàcil d'explicar: ens trobem tot just als orígens d'un compositor que de ben segur no serà pare d'un sol producte (si fem cas al seu perfil virtual, a la pàgina myspace, hi consta la preparació d'un nou cedé) i que treballa primordialment de nit, quan -suposem agosaradament- la seva tasca pedagògica ha acabat i es troba suficientment tranquil com per esplaiar-se a través de les tecles. Aquest primer pas que ressenyem es troba a cavall de la música culta i el jazz; en el segon cas, no tant per les harmonies emprades com pel gust improvisador d'algunes de les vuit peces que componen l'àlbum.

Quan un intèrpret debuta omplint el pentagrama, especialment amb l'instrument rei de la tradició, l'oient sovint s'entreté cercant possibles mestres guiadors en la tasca del deixeble. A les composicions de Fontbona hi sentim moltes picades d'ull al XX francès (escolteu "... la nit m'emporta", que suposem inspirat en els versos de Foix), i també al romanticisme germànic, si parem esment -per exemple- a l'obstinat perpetu del baix de Cumulonimbus. No obstant, ens interessa poc la tasca d'identificació tècnica, comú a tots els compositors, perquè Fontbona actua més aviat com un Michael Nyman que cerca melodies i passa moltes hores repetint-les fins que, amb el pas del temps, guanyen suficient musculatura com per tancar una peça.

La nit dels orígens, segons hem escoltat explicar a l'autor en una entrevista a Catalunya Música, és un disc que sorgeix d'una nit bohèmia en la qual uns amics es van dedicar a fantasiejar sobre la història dels seus avantpassats; aquest és un treball que va, igualment, de la melodia a la peça, de l'anècdota a la categoria, com si el seu autor intentés mirar enrere a través del teclat a través d'una insinuació molt lleu (això el farà un compositor més que apte pel cinema). Es nota que Fontbona ha passat moltes nits convivint amb les seves melodies, filtrant-les per tots els sedassos possibles. La interpretació, conseqüentment, no té cap punt de fallida. No obstant, la facilitat melòdica del nostre autor fa caure massa vegada les seves peces en cert cofoisme repetitiu. El gaudi del melodista no sempre comporta el de l'oient...

Paral·lelament, si bé la sonoritat de l'àlbum és impecable, l'abús del pedal i un excés d'efectisme en la reverberació li donen un gruix innecessari a molts instants ja prou bells de música. Igualment, la presentació de l'àlbum és molt pobra, i hauríem agraït -en el llibret de presentació- alguna referència a l'autor i al repertori. Els orígens, en qualsevol cas, sempre acostumen a ser millorables.