LPC3

De tots els personatges que formen part de la fornada de cantautors sorgits als anys seixanta i setanta a casa nostra, l'Oriol Tramvia ha estat, pel cap baix, un dels més originals i singulars. Si observem què proposaven artísticament i en què s'han anat convertint alguns tòtems d'aquella mítica revolució musical, no en tenim cap dubte: els que resten amb propostes realment renovadores, els comptem amb un palmell, i l'Oriol era i és un d'ells.

Perquè aquella època, als qui no l'hem viscuda, ens l'han venut com la de la revolució, el moment en què es perdia la por a l'ordre establert i se li plantava cara amb una guitarra com a fusell, sacsejant les consciències més adormides. Era el moment de remoure i de reivindicar, sí, però també calia renovar estèticament, calia una actitud nova. Al cap i a la fi, si un artista vol retratar metafòricament la realitat i mirar de remoure tant els esdeveniments com la consciència de la gent que els pateix -és el que pretenien- ha de cercar la renovació del fons com de la forma, ha d'innovar tant el missatge com la manera d'expressar-lo.

Evidentment, no es pot culpar als qui no van fer la revolució de dalt a baix -les circumstàncies apretaven- però sí que s'ha de reivindicar els qui van anar més enllà, en allò que deien i en com ho deien. Perquè sovint la història recent d'aquest país ha estat injusta, justament, amb els més creatius, amb els qui van saber anar més enllà. No es tractava tant de cantar la mar de bé o de tocar com els àngels, però sí de trencar i recomençar, de fer foc nou, i l'Oriol Tramvia ho va saber fer. Des del Grup de Folk, als qui va sacsejar amb només 17 anys, passant per la revolució rockera que va encapçalar a la mítica sala Zeleste, o pel seu àlter ego cabaretista a la Cúpula Venus, o per les incomptables aparicions teatrals o cinematogràfiques (interpretant Brecht, Goethe, Camus...), l'Oriol Tramvia sempre s'ha anat reinventant, ara músic, ara actor, rapsoda, clown... Sempre a la recerca de les idees avançades al seu temps. Amb mala llet, però també amb un saludable punt d'innocència, cridant, emprenyant-se però despertant un punt de tendresa i una sensibilitat peculiar que l'han singularitzat de la resta.  

Malauradament, amb un talent amb tantes cares, la faceta musical de l'Oriol Tramvia en solitari s'havia traduït fins ara en "només" sis discos (Bèstia!, 1976; En directo - Radio Club Harlem Club, 1997; Quan tu no hi ets, 2004; Febrer's 1983-2004; El camí dels degotalls, 2006). Però sempre ha estat viu als escenaris, grans o petits, que és on millor podem gaudir del seu geni en estat pur. Amb una petita dosi de l'atenció mediàtica que mereix, aquest 2010 l'hem gaudit a la Carpa dels Rambleros reinventant la mítica Cúpula Venus amb un grup de joves músics, cantants, actors i actrius, com diu ell mateix, més ben preparats que els dels setanta. La mateixa banda que l'acompanyava a la carpa de la Rambla és la que ja fa anys comparteix els seus espectacles en viu i la que ara l'ha animat a gravar un nou disc, acabat d'estrenar. 

El nom del disc, 60 Oriols (Discmedi, 2010) és una clara referència a l'edat que acaba d'estrenar, però també serveix per descriure les camaleòniques inquietuds musicals de l'Oriol, palpables al llarg dels vuit temes que aplega: des d'un bolero fins a una havanera, passant pel pasdoble, el rock, el swing o la cançó folk. El disc, doncs, repassa i exemplifica els estils que ha anat tastant al llarg de la seva carrera i no només en surt airós, sinó que els dignifica amb una banda que fa caminar les melodies i els arranjaments amb molt d'ofici i amb unes lletres que encaixen la mar de bé amb el que proposa cada estil. Als textos se'ns presenta irònic o divertit, crític o nostàlgic, gat vell d'anada i tornada... i acomiadant-se més del que voldríem. A part de la seva banda (Lluís Xandri, guitarra; Ramon Vagué, baix i Xavi Garcia, percussions) que per al disc s'han multiplicat instrumentalment amb contrabaix, acordió, ukelele i veus, hi trobem la Bàrbara Granados al piano, la Carol Duran al violí, el Dani Pérez al saxo i un reguitzell de bons amics que han volgut estar al seu costat (l'Enric Hernàez, en Jaume Sisa, en Joan Fortuny de l'Elèctrica Dharma, en Josep Castells i en Quico Palomar). El resultat final és un molt bon disc, acurat amb els detalls, generós musicalment, amb un missatge divertit i emocionant alhora. Hi sobresurt un to de final de camí, de nostàlgia i de certa malenconia, però al final sempre guanya l'Oriol juganer, plaent, rialler.

Al disc comença reivindicant-se ("No s'és mort el cantautor que just ara desafina"): n'ha viscut de tots colors, però sap treure pit i ens convida a viatjar amb el cap ben alt; al llarg del disc ens acarona, ens emociona i ens diverteix; i amb l'últim tema, la festiva versió de la tradicional Brink back, celebra la seva bona forma gaudint de la música i de la vida, tal i com sempre l'hem estimat. Al final, ens animem a pensar que encara ens queden oriols per a una llarga estona.