LPC3

D'entrada, la intro Fins que la mort ens separi I: la veu de Jaume Pla es multiplica, es bressola i ens remet al so californià dels seixanta. Compte enrere i arrenca el segon tall, ara ja en format majúscul. Guitarra acústica, allargament sil·làbic rotllo Flaming Lips i el seu hipnotisme, que es confirma amb teclats, cadències, harmonies... Només ens falten globus i serpentines, més tràgiques que festives. Sens fa ineludible també el ressò d'Els Pets més madurs, sobretot temàticament. I aquest segon tall, Per primer cop, ja ens ha dibuixat el nou discurs, més lànguid musicalment i més malenconiós dels que ens tenia acostumats. I seguim. El tercer, Totsants, esmola guitarres i sintetitzadors mentre Pla recita el viatge febril d'algunes vides que, com les de la resta, s'igualen en l'únic final: campanades a mort. Després d'aquests 10 primers minuts del disc, anem confirmant la intuïció prevista al títol: el salt arriscat que, això no obstant, no és nou, sinó que l'hem anat trobant a cada nou disc. ¿El que aquí ens proposa és diferent? Més oníric sí, però tan cru com ho era Si els dits fossin xilòfons. Perquè concloure que ara Mazoni es reiventa de dalt a baix és no haver estat atent a la renovació constant de cada nou lliurament. Disc rere disc ha anat trencant les expectatives, sobretot a nivell d'estil, però l'esperit crític, pessimista i fins i tot irònic amb el món que l'envolta no l'ha perdut mai, i ja el trobàvem al seu debut, la joia oculta 7 songs for a sleepless night, injustament tan poc mediàtic que va estar a punt de fer-li abandonar el projecte. ¿O és que Eufòria, la seva peça més coneguda, era alegre i optimista? Podia fer saltar i ballar festivament els avis del Casal Rock, però conté el discurs més directament crític i corrosiu amb l'home contemporani actual que hem sentit per aquests verals.        

Eufòria 5 - Esperança 0, l'últim dels seus quatre discos, el va acostar a molt més públic del que sempre l'ha seguit, almenys, des d'Esgarrapada (el seu primer disc en català) i Si els dits fossin xilòfons. En tots tres, hi brillaven un parell o tres temes, propers al rock'n'roll més immediat, que l'han acabat acostant a molta més gent, a aquell públic menys avesat a pair els bons discos a llarg termini. Perquè -no ens enganyem- himnes com Eufòria, Memòria o No tinc temps són dels que es claven en la memòria, gairebé de manera immediata. Però la proposta Mazoni sempre ha anat més enllà, i des de bon principi. I aquests cims són els que, al cap i a la fi, li han permès viure de la música. En ells ha trobat la porta d'entrada, però al darrere sempre i ha mantingut l'esperit iniciàtic, el de molt bon compositor i lletrista ben afinat. A cada nou disc, ha sabut virar cap a on més li ha plagut, independentment del que, en general, s'hi esperés retrobar. I amb aquesta honestedat, s'ha fet un nom en la primera fila del panorama pop català sense perdre ni un gram de l'esperit amb què va reconciliar-se amb l'ofici.

A El dubte, el quart tall, ens submergim en una veu i un piano derrotats. I a la resta, hi seguim redescobrint el seu costat menys rocker, més oníric (La galàxia interior o Natura morta) i fins i tot psicodèlic (El cromosoma kamikaze demostra com es pot arribar a ser més poètic que mai amb una sola frase -"La por m'excita"- i un passeig instrumental tan agressiu com addictiu). També hi trobem el Mazoni narratiu: com si fos un joc de nens, L'home número 12 ens descriu paradoxalment la història i la trobada de dos suïcides, un de debò, que acaba acomplint el seu propòsit, i un de fals, que agraeix la seva sort; més literària que cap altre, si la llegim sense música funciona com a impecable prosa poètica. L'atac de sinceritat compulsiva arriba fins a l'últim tall, la hippie seixantera Això nostre s'ha acabat (fos el que fos). És el punt i final al nou capítol d'un músic generós, cada vegada més a prop de l'escriptura literària, valent i saludablement despreocupat per l'èxit comercial. Segurament ara la repercussió serà menys immediata, però sens dubte ha aconseguit ampliar la seva particular paleta de colors -ja prou florida- i fer-nos tocar menys de peus a terra, que ja ens convé.