LPC3

És una bona notícia que un segell local, en aquest cas de la ciutat de Barcelona, aposti per la música de tradició clàssica que es fa als nostres dies, aquella coneguda amb l'etiqueta genèrica de "música contemporània". I és una bona notícia que ho faci amb la intenció de donar sortida a música que pugui arribar a un públic ampli (i no necessàriament especialista) i que realitzi el producte amb uns alts estàndards de qualitat i una decidida aposta per les noves tecnologies. Comencem pel principi.

Santi Barguñó és el cap pensant darrera de Neu Records, el segell que presentava en societat el passat mes de maig un projecte fet disc: Blanc, amb música coral de Bernat Vivancos. En la roda de premsa de presentació, Àlex Robles, director de Catalunya Música, entitat que dóna suport al projecte, avalava la iniciativa de l'equip de Neu Records i parlava meravelles del disc, la música del qual comparava amb la d'Arvo Pärt.

Bernat Vivancos, format a l'Escolania de Montserrat i director d'aquest centre educatiu musical per a infants (de sexe masculí) des de l'any 2007, presenta a Blanc la seva obra vocal, influenciada, segurament de manera inevitable, per la música sacra que es desenvolupa a la icònica Abadia, però també per les ensenyances rebudes als conservatoris de París i Noruega. Amb l'ajut de l'esplèndid Latvian Radio Choir que dirigeix Sigvards Klava, la música de Vivancos queda plasmada en un doble CD de cuidada edició: tapa de cartró, disseny minimalista i llibret amb una breu anàlisi del compositor i de l'obra enregistrada.

L'edició, en aquest cas, no és el de menys, ja que Neu Records basa part del seu projecte en el desenvolupament i l'adaptació del producte als nous modes d'escolta que ens permeten els mitjans digitals. En aquesta línia ofereix, a banda del format CD, la possibilitat de comprar la música directament al seu espai web. Això no seria cap novetat si no comptéssim amb l'opció, a més, de triar entre 8 formats de descàrrega diferents i d'una explicació sobre quin d'aquests formats s'adapta millor al nostre tipus d'escolta.

I al centre de tot, la música de Bernat Vivancos. Una música que construeix grans arquitectures sonores, amb molt d'espai i ampul·loses, però alhora denses, ocupades per la llum, la foscor, el clarobscur. Centrada en els temes sacres, només Bubbles i Le cri des bergers escapen de l'àmbit religiós. La primera presenta una peça lleugera dins l'esdevenir del disc, amb un timbre on predomina el color de les veus femenines, tot i la presència de veus masculines que donen més densitat al so, i unes melodies amb arestes. La segona és un joc coral a partir del crit d'un pastor, que ens pot fer reflexionar sobre el significat final de l'art (l'expressió humana?), i que mostra algunes de les característiques que destil·lo de la música de Vivancos: generació de grans espais sonors, intensificació dramàtica a partir de l'augment de la densitat, la intensitat i el registre i ús de l'acord perfecte major com a punt climàtic.

L'ampli ús de les possibilitats de la veu i de les seves combinacions dota a les composicions de gran varietat en l'aspecte tímbric. A Obriu-me els llavis, Senyor, inspirada en el cant del monjo Gregori Estrada que la comunitat benedictina de Montserrat canta diàriament en l'ofici de matines, les veus que semblen sorgir de les tecles d'un orgue o fins i tot un sintetitzador es barregen amb veu parlada. El cant es fa més ortodox quan augmenta la intensitat, aconseguida pel desdoblament de veus que són conduïdes als seus extrems de tessitura fins a un nou clímax en perfecte major. A A child is born les veus masculines, que dominen la sonoritat global, són acolorides pels aguts de les sopranos per dalt i pels greus de les contralts per dins.

La Messe aux sons des cloches barreja les veus del cor mixt amb campanes tubulars i mostra també una mescla de diferents textures. El Kyrie homofònic genera un gran espai sonor i l'omple de línies melòdiques molt lligades i melismàtiques, alhora que mostra una expressió entre el goig i la súplica, tot dins d'un gran dramatisme. El Gloria dibuixa un contorn més reduït a través del contrapunt en la seva lloança a Déu. El Sanctus, basat en la invocació gregoriana de la missa de difunts, torna a l'homofonia, però deixa certa independència a les diferents veus. Destacable a nivell textural és la Salve d'ecos, una Salve Regina composta a partir de la idea de l'eco, és a dir totalment contrapuntística, que torna a generar el contrast a través de l'addició i la supressió d'intensitat dinàmica i mostra una fragmentació textual habitual en les obres del disc.

L'enèsima harmonització d'El cant dels ocells presenta tres possibilitats: la primera amb veu solista de soprano, la segona amb cor femení i textura homofònica i la tercera igualment homofònica però introduint els baixos en l'acompanyament. Cap d'elles és especialment original, encara que contenen els recursos compositius que hem vist en la resta d'obres i mantenen la mateixa sonoritat.

Completen el disc Nigra sum i Nigra es, pulchra sum, obres inspirades en el Càntic dels càntics que lloen la Mare de Déu de Montserrat, i que en aquest relat ordenat em serveixen per a compendiar les característiques de la música que Bernat Vivancos presenta a Blanc: varietat textural, fragmentació formal a partir del text, generació d'amplis contorns sonors mitjançant el treball de dinàmica i de registre, cerca de diferents colors vocals a través de l'addició de veus, que moltes vegades són pensades amb la senzillesa d'una veu blanca, i densificació del so a partir de l'engruiximent del cor que condueix al clímax: l'acord perfecte major.