LPC3

El prestigi de Hermann Prey com a liederista està fora de tot dubte. També les seves brillants aportacions al gènere operístic (Papageno i Eisenstein inoblidables, per exemple). Malgrat tot, tant en el camp de la crítica com en el del públic es creen certes tendències de vegades difícils de justificar. I tinc la sensació que, en general, Prey és menys valorat del que mereixeria. En el camp del Lied aquest fet té el seu origen en la facilitat vocal i la comunicació directa. Prey no té un tarannà introvertit ni aquell rictus sever que dóna sensació de profunditat. Això l'ha perjudicat. Aquest recital celebrat el 15 de maig de 1963 al Palau de Schwetzingen és una bona oportunitat per revisar la qüestió. Perquè el que ofereix Hermann Prey mitjançant les obres de Brahms, Richard Strauss, Pfitzner, Cornelius i Fortner és una autèntica exhibició. De tècnica, d'expressivitat, d'amplitud de registre vocal i de dinàmiques. El repertori és, en general, poc popular. Particularment les quatre cançons escrites per Wolfgang Fortner sobre poemes de Hölderlin entre 1933 i 1934, però també les quatre cançons de Peter Cornelius extretes de Neun geistliche Lieder, op.2 (escrites entre 1854 i 1855) i les quatre cançons sobre textos de Joseph von Eichendorff de Hans Pfitzner. En aquestes darreres cançons, Prey empra una profusió de mitges veus tendencialment "desapoyades" amb finalitats expressives que proporcionen efectes fascinants però també alguna entonació dubtosa. Aquest és un recurs que apareix també en altres moments del recital.

Les cançons de Cornelius, basades en el "Pare nostre", són d'un gran fervor i una bellesa melòdica molt directa. Les estructures són en general molt senzilles. Les dues primeres desenvolupen una sola seqüència molt pausada, i encara que a Führe uns nicht in Versuchung hi ha una segona seqüència Bewegter la construcció és, en general molt senzilla. Molt diferents són les cançons de Pfitzner, més complexes i menys directes. I les de Fortner -mestre de Henze entre d'altres- ens porten a llenguatges que, sense ser d'un gran hermetisme, són d'una plena contemporaneïtat.

Pel final del recital Prey es reserva els clàssics: Dein blaues Auge, Wie Melodien zieht es mir i Die Mainacht de Johannes Brahms, i Morgen i Befreit de Richard Strauss. Són cançons extretes, cada una d'elles, d'un cicle diferent. No cal insistir massa en les virtuts ja esmentades de l'art de Prey, només ressenyar l'espectacular -en el bon sentit de la paraula- execució de Befreit, una exhibició de fraseig apassionat i amplíssimes dinàmiques, bellesa tímbrica i aguts ressonants, que és una bona mostra del que Hermann Prey pot donar de sí. Al seu costat Günther Weissenborn és un bon acompanyant, però seria desitjable una major claredat d'intencions i una participació menys subalterna. Sigui com sigui, aquest és un recital absolutament recomanable no només per admirar el que va ser un cantant extraordinari sinó també per submergir-se en un repertori no gaire popular.