LPC3

Compositor: Beethoven
Obres: Sinfonia núm. 3, op. 55 “Heroica” Obertura Leonora núm. 2
Intèrpret: London Symphony Orchestra
Director: Bernard Haitink
Discogràfica: LSO Live
Referència: LSO 0080
Distribuïdor: Harmonia Mundi Ibérica

Compositor: Beethoven
Obres: Sinfonia núm. 7, op. 92 Triple concert, op.56
Intèrprets: Gordan Nikolitchm, violí; Tim Hugh, violoncel; Lars Vogt, piano; London Symphony Orchesta
Director: Bernard Haitink
Discogràfica: LSO Live
Referència: LSO 0078
Distribuïdor: Harmonia Mundi Ibérica

Compositor: Beethoven
Obres: Sinfonia núm. 2, op. 36 Sinfonia núm 6,
op.68 “Pastoral”
Intèrpret: London Symphony Orchesta
Director: Bernard Haitink
Discogràfica: LSO Live
Referència: LSO 0082
Distribuïdor: Harmonia Mundi Ibérica


Més enregistraments de les simfonies de Beethoven? La discografia d’aquestes obres és la més saturada de tot el mercat discogràfic. El punt principal d’interès d’aquestes noves versions que ens proposa el segell LSO Live és, justament, el fet que són enregistraments en directe, un fet que sempre suposa un estímul per a qui escriu aquesta ressenya, car hi ha un element “de risc” implícit que sempre implica un grau d’intensitat major en la recreació. El Beethoven de Haitink es caracteritza per una certa flexibilitat, mai arbitrària en els tempi, cercant una volubilitat discursiva que crea una sensació de fluïdesa més propera a la tradició anglòfila que no pas a la germànica. Aquesta impressió es veu reforçada per la clínica i gairebé obsessiva claredat i transparència de les textures: gairebé sempre es pot escollir quina veu vols escoltar, com per exemple en el darrer moviment de l’“Heroica”, en una lectura que, d’altra banda, està lleugerament mancada d’una major vehemència del pathos èpic. És clar que això de la claredat en les textures ja ho hem sentit molt abans, concretament en els enregistraments monoaurals d’Arturo Toscanini o Erich Kleiber, per exemple; en unes versions que, a més, aporten aquell plus d’intensitat “intangible” en tota aquella generació de directors de la primera meitat del segle XX. Lluny de voler semblar injustificadament nostàlgic, tot allò que ja s’ha dit en aquestes simfonies (i parlo només pel que fa al camp discogràfic, naturalment), és segurament de molt més pes del que es podrà aportar en les pròximes dècades, per molt que s’intentin crear híbrids amb d’altres tradicions o estils interpretatius, cosa que no es precisament el cas que ens ocupa. Però també és cert que no ens podem quedar escoltant els vinils i que l’admiració ens paralitzi. La qüestió, potser, rau en el fet de preguntar-se si aquestes obres atemporals no mereixen, ja, un descans a les nostres sales de concert i estudis de gravació, per a poder tornar a reinventar una tradició interpretativa després d’aquesta necessària “hivernació” i, mentrestant, refrescar i “ressetejar” les oïdes melòmanes amb un repertori més recent que ni tan sols ha tingut l’ocasió de començar a construir el seu propi recorregut d’estils i hàbits interpretatius.
De les quatre simfonies aquí ressenyades, la més reeixida és la Setena, ja des dels acords inicials de la introducció, d’una vehemència teutona i contundent, sense xaronades ni excessos declamatius, un mal força comú en moltes versions d’aquesta simfonia. Una versió en la qual Haitink subratlla l’element coreogràfic i ballable, per sobre d’altres qüestions metatranscendentals que hem de patir tant sovint en certs discursos demagògics que res a veure tenen amb Beethoven. El darrer moviment, d’una intensitat previsible després de la tensió generada, és una autèntica descàrrega d’adrenalina, encara que amb uns metalls un pèl tous al principi, però que Haitink compensa de sobres en l’histriònic clímax final. La Pastoral també resulta força reeixida, generant expectació i resolent magistralment el procés de tensió-repòs del darrers tres moviments, encara que la tempesta sigui més aviat un ruixadet que no pas un veritable diluvi. La Segona és, potser, la més asèptica de totes les versions aquí ressenyades, però confirma la visió diàfana, directa, allunyada de retoricismes i honesta de Haitink vers aquestes partitures. Esperem la publicació de la resta del cicle per a confirmar que som davant de la primera integral de pes d’aquesta nova centúria. I, qui sap, però potser ens trobem davant l’inici d’una regeneració de la tradició interpretativa d’aquestes obres?