LPC3

Compositor: Giuseppe Tartini, Donald Crockett
Intèrpret: Michelle Makarski, violí
Segell: ECM
Referència: 1871 New Series- 476 3102
Distribuïdor: Nuevos Medios


Poques coses sabíem de Giuseppe Tartini. Per la part que ens toca, teníem l’ínfima informació que va escriure un concertino per a clarinet i orquestra. El fet de saber poc d’un compositor, o bé que la mateixa història l’hagi relegat a un segon, tercer o baixíssim pla, no és un motiu amb prou pes per a jutjar-lo negativament, però tot plegat no deixa de ser simptomàtic i sospitós. D’acord que segurament hi deu haver al món algun club de fans d’aquest compositor, però bé...

Tartini mor l’any en què neix Beethoven, el 1770. Coetani de Bach, la seva història és ben curiosa: reclòs al convent d’Assís, allí fou on va compondre la famosa sonata per a violí sol, també anomenada “Il trillo del Diavolo.” Violinista i director d’orquestra, va escriure uns cent cinquanta concerts, la major part dedicats al seu instrument. Ara bé, ¿què pretenen, les discogràfiques, quan fan aquesta mena de treballs, fusionant i relacionant certes músiques? Què hi té a veure, el senyor Donald Crockett, amb Giuseppe Tartini?
El contingut d’aquest disc és el següent: tres sonates per a violí sol de Tartini, les Sonates IX, II i XIII respectivament, i dues peces de Donald Crockett. Una música, la de Tartini, espontània, honesta, però, això sí, bastant igual encara que no del tot homogènia. El duet de violí i viola del compositor nord-americà Donald Crockett “to be sung on the water” és, desgraciadament, una mena de conjunt de sons indefinits que, perfectament, podrien estar fets per una persona sense el mínim coneixement musical, cosa que és el que funciona i triomfa des de ja fa molts anys. Fa la sensació que no importa la ubicació dels sons: recordem, per exemple, Cage, Cowell o Crumb... Conten les bones llengües que, un mal dia, Cage va tenir la valentia de portar-li unes partitures –suposem que es tractava de partitures– a Schönberg per a demanar-li consell. La resta ja se la poden imaginar. Tot plegat, doncs, és To be sung on the water una presa de pèl? No. Una crua realitat? Sí. Aquesta peça de títol tant poètic o patètic (poesia barata, com tot el que fan els ianquis, a part d’una dolça destrucció de la Terra, un detall del qual molta gent no és conscient) podria durar tota la vida i part de l’altra. El seu historial com a compositor el descriu com a un artista “creatiu”. Què està passant, realment, amb les arts, en aquest període de la humanitat? Concretament, en la música, s’ha arribat als punts més àlgids de la mediocritat, tant per part d’aquells que es fan anomenar artistes creatius, que només pensen en destruir i transformar impunement el veritable art sense cap mena de criteri i acceptant únicament el seu, com per part dels altres, que se senten indiferents a les actuacions d’aquests destructors sense principis (els anomenats “artistes creatius”).

Però, on és l’altra part, és a dir, la part crítica de tot aquest desgavell? El públic es troba en mans d’una societat brutalment desinformada (també perquè vol), totalment atrapada a les urpes dels polítics i totes les seves institucions, culpables de la manca de braços culturals però farcides de campanyes publicitàries de cultura barata i entreteniment. Només cal veure els i les columnistes que escriuen als grans periòdics del nostre país: la Judit Mascó, per exemple, quina escriptora... ¡Aparta’t, Hölderlin! La impressionant cara dura i la falta d’estómac per part dels grans festivals de la música mundial, com el prestigiós Festival de Salzburg –avui dia tot és prestigiós–, com també els “concerts” que fan els Rolling Stones (per a posar-ne un trist exemple) que, en lloc de donar lliçó de com s’han de fer les coses, mostren al món unes posades en escena de gust vomitiu, fetes per gent que es classifiquen com a transgressors, fets que haurien d’estar penalitzats. Recordem que els compositors morts ja no es poden defendre d’aquests depredadors impotents de crear un material nou i de qualitat. Només poden arribar a cridar l’atenció de quatre ignorants... Bé, tan de bo només en fossin quatre.

Una vegada més, doncs, acusem els criteris i principis d’un compositor viu i a un intèrpret que fa una selecció d’un repertori totalment anàrquic. En referència a l’intèrpret, només m’atreviria a dir que toca el violí, la qual cosa vol dir que és violinista. Potser ja és dir molt... Solució? Qui sap si seria desfer peça per peça aquest edifici tan desbaratat com es el nostre món i, amb el mateix material, tornar-lo a construir que, tot s’ha de dir, al seu origen érem posseïdors d’una bona essència.