LPC3

Compositor: Alexandre Scriabin
Intèrpret: Alexander Melnikov, piano
Segell: Harmonia Mundi
Referència: HM 911914
Distribuïdor: Harmonia Mundi Ibérica


Parlem d’un dels compositors més radicals del segle XX, a part de Schönberg: Scriabin (1872-1915) va deixar una petjada molt profunda en la història de la música. Compositor atípic, morí molt jove deixant així la incògnita d’on hauria anat a parar la seva visió musical. El que sí que es pot dir sobre la seva obra pianística és que fou una clara prolongació del piano de Chopin, un fill natural i legítim que, encara en els nostres dies, es troba molt poc programat, sobretot la seva obra orquestral.

Tenim moltes referències discogràfiques de grans pianistes de l’obra d’aquest visionari, com per exemple Horovitz, Mikhaïl Rudy, l’impetuosa i de vegades poc acurada lectura de Roberto Szidon, l’elegant, ruboritzant i meditada resposta d’Ashkenazy, o l’esplèndid Sofronitzki (que fou gendre del mateix Scriabin). Però el pianista protagonista d’aquest enregistrament, el rus Alexander Melnikov, ens deixa una bona impressió amb la seva musicalitat: el mínim i delicat Prélude op.11 núm. 4 ben bé podria ser arranjat per a orquestra portant tots aquest sons timbrats al màxim de tota la seva expressió sonora. La Sonate-Fantaisie núm. 2 op.19 és un obra de joventut (de quan tenia tan sols catorze anys), però lligada a la tradició pianística d’un Liszt darrere el mirall. Els Deux Poèmes op.32 són d’una gran exquisidesa, sobretot l’Andante cantabile, on les petites pinzellades delaten la veneració de Debussy, seguit d’un turmentós Allegro, con eleganza, con fiducia, en el qual l’impuls Schumannià queda patent. La Fantasia op.28 revela sentiments oposats, deixant de costat les immenses ganes de subsistir en l’angoixa. Oh, quins rumors després de l’ocàs!

On es podria trobar, aquesta vena transgressora? En els Deux Morceaux op.57, concretament en el primer, Désir, qui podria negar la inconfusible sonoritat de la Sonata op.1 (1907/8 i estrenada l’any 1911) d’Alban Berg? Qui en fou el contaminant i qui el contaminat? En la Sonata núm. 3 op.23, hi sorprenen el neguit, el rebuig, la incomoditat d’escriure: l’autor vol anar més enllà un camí frenèticament pactat per ell mateix fins arribar al crític descans de la seva Sonata núm. 5 (1907), punt de partida del que serà el seu estat natural i ruptura final amb la tonalitat tradicional, Douloureux, déchirant. Quina por, quina mirada cap a “les torxes del meu turment”, que deia Apollinaire, quines bagatel·les, quines mirades tan capcioses són aquests Cinq Préludes op.74, la darrera obra de l’autor. Quant de temps caminant sols fins a trobar-se amb uns altres fills naturals com serien els 12 Nocturns i un Poema Nocturn de Josep Soler, un altre visionari dels nostres temps, autor de quinze sonates i un fragment de sonata, totes elles per a piano.

La breu però insolent i científica Sonata núm. 9 op.68, també anomenada “Missa negra” (encara que el nom no és original de l’autor), contraposada a la Sonata núm. 7 op.64 “Missa blanca”, que no té res a veure amb el Poème satanique op.36 (un greu error que el llibret del disc comet en relacionar-los), agafa un caire d’obra estudi per a piano. Els poemes per a orquestra Prometheus – o també anomenat “El poema del foc”–, Poema diví, El Poema de l’èxtasi i, ja per al piano, els Poemes místics, Poema tràgic op.34, Poema satànic op.36, Poema lànguid op.52 núm. 3, i Dos poemes op.71 (fantàstic-somiant), el poema Vers la flamme op.72, són un llegat sense complexes, com ho és també la visió atrevida del seu coetani Apollinaire.

Scriabin morirà l’any 1915, any al mateix temps que Kafka publica la seva famosa obra La metamorfosi, tot un canvi cultural-musical revolucionari cap a un camí segur però incert. “Aquest furor, aquelles pàgines conquerides a cops de puny”, deia Kafka en els seus Diaris 1910-1923 sobre l’obra d’Strindberg. El nostre autor passà els seus últims anys amb la idea d’escriure un immens treball titulat Mysterium, aplegant teatre, pintura, dansa i música. Ell creia que, amb aquesta idea, podia arribar a transformar la humanitat i, així, arribar a tenir un nivell més alt de coneixement. En aquells temps potser s’hagués aconseguit un mínim de dignitat per als nostres hereus, però en aquests indignants moments presents, necessitaríem molts Scriabins junts.