LPC3

Compositor: Astor Piazzolla
Obres: Concerto pour bandonéon, Tres movimientos tanguísticos porteños, Tangos
Intèrprets: Pablo Mainetti, bandonéon; Lluís Vidal, piano; Orquestra de Cambra Teatre Lliure
Director: Josep Pons
Discogràfica: Harmonia Mundi
Referència: HML 5901595
Distribuïdor: Harmonia Mundi France


Deixeu-vos emportar pels primers instants d’aquest disc, per les primeres batzegades sonores, pels primers ritmes que fuetejaran amb força els vostres sentits. Des del moment inicial us veureu arrossegats per una energia misteriosa, i quan sentiu el bandonéon reconeixereu immediatament l’ambient en el qual, de sobte, us heu vist immersos. Respireu el tango de Piazzolla banyat en olors porteñas, impregnat sense por d’influències diverses, de jazz, de músiques contemporànies. Que el Concerto pour bandonéon us atrapi amb el seu primer moviment, pura adrenalina i incertesa, i fluïu després a la calma del segon. Veureu que aquí Pablo Mainett es pren el seu temps per respirar. El diàleg entre els instruments de l’orquestra i ell mateix (bandonéon i Mainetti són tot un) és en tot moment equilibrat. A voltes l’instrument solista deixa de ser-ho i passa a formar part del teixit orquestral, o acompanya petites frases en les quals el protagonista és un violí, un violoncel o l’orquestra sencera. En els moments de més exaltació apareix de nou, en breus però expressives frases, com pinzellades lluminoses. El so creix i minva com si fos la respiració d’un gran animal adormit, i acaba morint per donar pas a l’energia del tercer moviment, que arranca amb força, tornant als ritmes marcats del primer. Aquí, però, el component rítmic és l’essència. Accents i amalgames sobre les quals es construeixen llargues frases quasi romàntiques, sense caure en cap moment en sonoritats pretensioses, ans al contrari, conservant tota l’estona l’ambient íntim que, en el fons, acompanya el disc sencer. Després d’una certa calma, arriben els últims passatges, que són d’un èxtasi i d’una passió formidables.

Els Tres movimientos tanguísticos porteños que segueixen donen un respir al bandonéon. En ells, Piazzolla demostra les seves qualitats com a compositor d’orquestra simfònica de dimensions reduïdes, destil·lant influències de Gershwin i pràcticament del teatre musical, amb una riquesa de timbres que fan que cada instant tingui interès no només pel context i el moment de tensió que genera, sinó per la pròpia sonoritat en sí. Cal destacar la versatilitat i l’ampli rang dinàmic de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, dirigida per Josep Pons, capaç de viatjar dels colors més suaus, quasi sotto voce, fins a la bravura dels moments en què els metalls fan notar la seva presència, la calidesa i diversitat de pizzicati i l’equilibri que regna constantment en el vent fusta. Per acabar aquesta secció, un moviment fugat que creix com una tempesta d’estiu, fruit de la suma de motius que formen part del tema inicial i que acaben en un acord final en fortíssim de sonoritat absolutament jazzística.

Com un gran calaix de sastre, l’última secció del disc agrupa sota el títol de Tangos cinc peces força heterogènies però amb un denominador comú, el tango i el bandonéon, que reapareix per cantar algunes de les melodies més conegudes del compositor argentí, com ara Invierno Porteño, Adiós Nonino o La muerte del ángel. El que més crida l’atenció són els arranjaments, a càrrec de Lluís Vidal, i la riquesa de qualitats sonores que aquests potencien. Petites joies que, una per una, faran les delícies tan dels més familiaritzats amb el gènere com d’aquells que s’apropin per primera vegada a l’obra de Piazzolla.

En resum, en aquest disc us submergireu en diferents plans sonors que es barregen constantment, dotant-lo d’una profunditat realment sorprenent. Destaca en la llunyania el més petit detall de la percussió, perfectament empastat amb la presència d’un primer pla dominat ara pel bandonéon de Pablo Mainetti, ara per unes cordes de so pràcticament rústic i d’una autenticitat rugosa i gruixuda, ara per uns metalls que s’obren pas en el magma sonor, sense que en cap moment defalleixi el rere fons, dens i ben entramat, teixit per la resta de l’orquestra. Intensitat, aquesta seria la paraula. Una intensitat farcida de contrastos, sobretot orquestrals, des dels “pianíssims” més intimistes fins als fortíssims apassionats i d’una força que en cap moment és trencada per un moment de descans i que, no obstant això, respira amb serenor i maduresa. Què més podem demanar a un tango?