LPC3

Aturar-se i mirar enrere ens ajuda a explicar el que som; el passat alimenta la nostra realitat quotidiana actual, el nostre perfil, tarannà o les nostres circumstàncies, dieu-li com vulgueu. Tindersticks són dels que, si miro enrere, han estat sempre a prop. Com jo mateix, i com molts d'altres, van aparèixer amb més o menys força, han viscut més d'una crisi, fins i tot algun moment de fals epitafi; han remogut les arrels, hi han tornat, les han renegat i han tornat a renéixer. Van obrir els ulls amb la meva majoria d'edat, quan buscàvem noves maneres d'explicar-nos el que ens envoltava, i un grapat de grups, sense relació aparent, ens assenyalava que hi havia vida més-enllà-de, als marges. Ens impactava el debut de Portishead i Radiohead, quasi alhora, arrasant les cendres del rock; deboràvem els Pixies i el demolidor Nevermind de Nirvana, PJ Harvey, Tortoise, Manta Ray, Mercury Rev... i els Tindersticks. Tots ells, des de diferents punts de partida, tocats per certa angoixa paradoxalment curativa, omplint els buits de la nova maduresa. Tot era nou, lluminós, viciós i narcòtic, màgic i colpidor. I els Tindersticks eren el paradigma de l'angoixa intel·lectual, tan nociva com viciosa. Una veu, la d'Stuart A. Staples, barítona, que surt de les entranyes, d'una naturalitat corrosiva; unes melodies que no s'esgoten, que retornen plaentment una vegada i una altra... i les cordes d'aquells violins acaronant o estripant...

Fa un parell d'anys van presentar el setè disc d'estudi, sense comptar bandes sonores i directes. El millor per apropar-s'hi, el Live at The Bloomsbury Theatre 12.3.95, sense desmerèixer els dos homònims del grup del 93 i 95, el Curtains (97) o el Simple Pleasure (99), més o menys soul, més o menys rock, sempre elegants, els més distingits de la classe. En viu creixen i aclaparen (ens han visitat sovint, a festivals, Apolos, a Zeleste i Razzmatazz, BAMs, al Palau de la Música...) i el diumenge 8 de febrer de 2009 es van estrenar a l'Auditori, amb el que aleshores era el seu nou disc, una altra joia (The Hungry Saw, 2008) i un repàs a la immaculada discografia. Perquè mirar enrere ens remou, sí, però també ens resitua. La banda encetava també amb aquest disc una nova etapa, amb el comiat d'alguns dels seus membres fundadors: van marxar Dickon James Hinchliffe (piano, cordes i vents), Alasdair Robert de Villeneuve (bateria i tompeta) i Mark Andrew Colwill (baix); i l'arribada de tres de nous, Dan McKinna (cordes i vents), David Kitt (guitarra) i Earl Harvin (bateria), tots tres més joves, refent la seva carrera, coent noves propostes. El més popular dels nous és David Kitt, cantautor pop a qui hem seguit durant anys i de qui ja en vam parlar (vegeu: David Kitt: l'eterna promesa irlandesa, 17 de desembre de 2006) arran de la seva última visita a Barcelona. Allà li desitjàvem que trobés el nord, i defintivament ens sembla que no podia trobar millor companyia, al costat dels qui ell mateix havia "telonejat" fa anys. Malgrat els canvis, la base de la banda segueixen sent David Boulter (percussió, vent i cordes), Neil Fraser (guitarra) i l'immens Stuart A. Staples (veu), que de moment ha bandejat el seu particular parèntesi en solitari per tornar amb força amb la banda que el va fer gran. 

Els tres membres inamovibles de la banda: Neil Fraser, David Boulter i Stuart A. Staples

Avui els Tindersticks segueixen sent imprescindibles, ens airegen el cervell, ens l'oxigenen. Ara, però, tots plegats ens sentim menys adolorits, que el temps tot ho cura, i ells, com no podria ser d'una altra manera, reflecteixen el nostre nou conhort perquè també és el seu, i ens regalen un nou disc, el vuitè d'estudi, Falling Down A Mountain (2010), cada vegada amb menys ornaments, com ja apuntaven a The Hungry Saw (2008). La seva nova proposta és especialment mesurada, sense arranjaments superflus, i se'ns apareixen més despullats que mai i propers, molt a prop nostre. Potser algú podrà dir que ara els Tindersticks s'han apropat tant que s'han complagut massa a seguir la rutina de treure un nou disc, que no s'han arremangat, que no l'han suat, però justament és això el que fa que Falling Down A Mountain sigui un molt bon disc: la seva espontaneïtat, una qualitat que ells es poden permetre després de quasi vint anys de carrera, perquè toquen i sonen de memòria.

Sí, segurament l'han gravat en poc temps, sense donar-li massa voltes, però això, a aquestes alçades, ja és una virtut. Personalment, em sembla que han aconseguit refrescar la seva proposta; treure's vint anys de sobre sense perdre ni compostura ni elegància. Al disc, només començar, s'apopen al jazz com aquell qui ho ha fet tota la vida, després es passegen pel pop de cambra, pel so sureny dels Calexico, i pel pop lluminós, sempre cinematogràfic, com si retratés les imatges d'un film de David Lynch acabat de llevar-se del malson. Stuart A. Staples segueix amb la seva veu apelfada, però ara és menys fosca. El millor exemple, Peanuts, a duet amb Mary Margaret O'Hara, amb qui ja havia signat grans temes; preciosa. Harmony around my table i, sobretot, Black smoke, s'apropen al glam rock, al millor Bowie o als Roxy Music. Sonen a Tindersticks i van més enllà, sumen i segueixen; què més els hi podem demanar? Segueixen vigents en aquests nous temps, convertits en uns clàssics, si és que ja no ho eren des que van néixer, a principis dels noranta, quan ens van començar a remoure les entranyes.