LPC3

Aquest era sense dubte el disc més esperat del any després que el seu debut, “The Funeral”, els convertís en la revelació més impactant dels últims temps. Malgrat que sembli que portin junts tota la vida, no hem d’anar gaire enrere per trobar els seus inicis. Win Butler (veu, guitarra i compositor) i Régine Cassagne (veu, teclats, acordió i compositora), líders de la banda, es van conèixer fa sis quan Win, des de Texas, es va traslladar a Montreal, i se la va trobar en un recital de jazz on ella cantava. Al cap de poc ja sortien i van muntar la banda amb alguns col·legues (Richard Parry, teclats; Tim Kingsbury, baix i guitarra; Will Butler, germà de Win, teclats, baix i percussió; Sarah Neufeld, violí; Howard Bilerman, bateria) i d’altres col·laboradors més o menys habituals. Gràcies sobretot a un brillant directe comencen a fer-se un nom en els cercles alternatius de Montreal mentre graven i publiquen el disc que molts esperàvem sense saber-ho: per simplificar, “The Funeral” és una intensa i emotiva barreja èpica de Jane’s Addiction i Pixies a l’entorn de la mort des del punt de vista d’un adolescent. És un disc triomfal, apassionat i, malgrat la fatalitat del leitmotiv –el títol fa referència a la mort d’alguns familiars durant la gestació del disc– traspua vitalitat pels quatre costats. A partir d’aquí arriba el reconeixement mediàtic, la venda massiva de discos (més d’un milió a tot el món) i l’apadrinament per part de consagrats com Bono, Björk, David Bowie o Springsteen, que els emparen convertint-los en teloners o col·laboradors i els consideren la banda del moment. Fins i tot Chris Martin (Coldplay) és un fan més als seus concerts i diu d’ells que són “la banda més gran de la història”.

Amb el globus completament inflat i amb la banda atabalada davant l’allau de l’èxit, la confirmació havia d’arribar amb el segon disc. La gestació la duen a terme mentre passejen el seu espectacle pel món, en un hotel del desert mexicà on Régine comença a cantar el que serà “My body is a cage”, tema que finalment tanca “Neon Bible”. Régine i Win, engabiats en l’ansietat del que no sap on els portarà tot plegat, pressionats potser per les expectatives creades al seu voltant, comencen a concebre aquest segon lliurament, que els torna a situar al punt de mira i els confirma, si és que hi havia algun dubte, com la nova referència mundial. A la recerca de la bellesa de la immediatesa i de la imperfecció, amb els calés de l’èxit precedent, decideixen comprar una petita església als afores de Montreal que transformen en estudi de gravació. S’enclaustren i sobretot desconnecten de la bombolla que s’havia generat al seu voltant, assajen una vegada i una altre fins a gravar molts dels temes en directe. Es deixen assessorar per Bob Johnston, productor emblemàtic entre d’altres de Leonard Cohen o Bob Dylan, però finalment s’autoprodueixen. Saben que la dimensió de tot plegat és descomunal però es veuen amb forces de gestionar-ho a la seva manera.

El resultat és impecable. Al primer tall, “Black mirror”, inici èpic amb orquestra inclosa, ja ens adonem que ara el plantejament és més universal quan Win, angoixat, li diu al mirall maleït que li mostri on cauran les bombes. Després d’aquest pròleg aclaparador, “Keep the car running”, despullada i propera al pop més lluminós, planteja un dels somnis que Win té de ben petit, on una veu llunyana el crida sense que ella sàpiga per què. I a la tercera es calmen amb el tema que dóna títol al disc, “Neon Bible” on rememoren un món on és complicat sobreviure i serveix de preludi de l’antibel·licista “Intevention”, per mi, sens dubte la millor peça que mai hagi signat Arcade Fire. Aquí llueix l’orgue amb una reverberació impressionant, que acompanya els tres temps de la peça: el primer despullat, el segon amb l’esclat de les cordes i la bateria i el tercer, amb l’arribada dels coros, talment permet arribar al cim, contemplar el món i plorar-lo. Després d’aquesta explosió emocional tot sembla menor, però enmig d'una tempesta que literalment es comença a coure i d’un piano i un baix marcant un tempo pausat, creix “Ocean of noise” fins a trobar-se amb l’orquestra més trista del disc.

“The Well and the Lighthouse” torna a la intensitat continguda per acabar ressuscitat, vivint al far, enmig d’un aclaparador bombardeig de cordes que es desfà amorosament com si es tractés d’un conte de fades. Després arriben reconvertits en el millor Bruce en una pregària a Déu, “Antichrist Television Blues”, on Win s’acaba preguntant si, després de tot, és ell l’anticrist que veu a la TV. “No cars go" (YouTube) és un altre dels seus himnes (fixeu-vos com sonava en directe al Glanstonbury 2007!), que ja apareixia al seu EP de debut, ara revisitat amb aquesta atmosfera post-rock entre vents, crits gairebé marcials i una pausa que es torna a carregar de tota l’heroïcitat continguda a l’orquestra i als coros. I l’obra acaba tal i com va començar a gestar-se, amb Win clamant “My budy is a cage” per acabar, consternats entre l’orgue i els tambors llunyans, clamant auxili amb “Set my spirit free, set my body free”.

A “Neon Bible”, Régine, Win & Cia. ens retornen aquella imatge dels músics artesans allunyats de directrius comercials, que creuen en el que fan i que volen compartir-ho amb la resta del món. Ho fan tot en equip, lluny d’efectes digitals, buscant la bellesa en l’essència dels instruments reals, i aconsegueixen mantenir la intensitat que transmeten en els seus directes. Després d’escoltar el disc, no podem fer res més que deixar-nos seduir perquè ara tot torna a tenir sentit; tenim un nou far en aquest vertiginós inici de segle.

Selecció Natural 2007: “Intervention" (YouTube)

VERSIÓ EN PDF