Una fita del repertori operístic en versió referencial

Josep Pascual 28-12-2012

Orlando furioso, d'Antonio Vivaldi

Marie-Nicole Lemieux, Jennifer Larmore, Philippe Jaroussky; Choeur du Théâtre des Champs-Élysées; Ensemble Matheus; Jean-Christophe Spinosi, dir.

DVD Naïve, 2011

-Orlando furioso es va estrenar, diuen, sense cap èxit al Teatro Sant'Angelo de Venècia el 1727. Però també, diuen, és la millor òpera de Vivaldi, cosa discutible ja que el llegat escènic del compositor és ple d'encerts i d'obres extraordinàries, amb més d'una obra mestra. Sens dubte aquesta n'és una, però no és l'única: pensem en La fida ninfa, en L'olimpiade, en Atenaide i en unes quantes més, la majoria - totes? - conegudes i reconegudes gràcies a edicions discogràfiques recents o molt recents. Vivaldi va ser un operista excepcional i, malgrat estar considerat tot un mestre en el camp instrumental i concertant - amb tota justícia, i tant! - va ser un compositor operístic digne de ser al costat dels més grans i representatius del gènere. Poc a poc, amb un important esprint els darrers anys, anem valorant millor aquest Vivaldi escènic que no deixa de sorprendre'ns gratament. Aquest Orlando furioso és ple d'àries bellíssimes, algunes amb instruments concertants, altres que destaquen per un brillant virtuosisme, escenes de veritable teatre musical amb un contingut dramàtic que va més enllà de les convencions d'un gènere aleshores força tibat, previsible i encotillat malgrat que, certament, amb aportacions com els de Vivaldi i altres, captivà un públic fascinat que encara ara existeix. De vegades Vivaldi, precisament per aquest ésser seu d'home de teatre de debò, va ser capaç de transcendir les diferències entre recitatiu i ària, entre arioso i desplegament líric i el parlato, i això ho trobem també en aquest admirable Orlando furioso. Versió extraordinària tant des de la part vocal, amb uns solistes excepcionals - només esmentar els noms dels cantants que intervenen a l'enregistrament es recomana per si sol - com per la part instrumental, amb la batuta vivaldianíssima de Spinosi, que ja ens ha regalat abans altres joies vivaldianes que qualsevol melòman recordarà. La meravellosa música de Vivaldi ens atrapa just des que comença l'obertura i en seguim gaudint fins al final sense que l'escenografia ni res ens faci nosa. Per cert, el muntatge dirigit per Pierre Audi, amb dramatúrgia de Willem Bruls, és un encert en tots els sentits i no fa una altra cosa que subratllar la tasca digna del més entusiasta dels aplaudiments de l'equip dirigit per Spinosi. Sense dubte, una fita en la discografia vivaldiana. Una joia.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!