LPC3

L'editorial Nortesur acaba de publicar la traducció al castellà del llibre Blues People, Negro music in white America de LeRoi Jones realitzada el 1969 per Carlos Ribalta per a l'editorial Lumen. La present publicació inclou també la introducció escrita per Jones en la reedició del seu text el 1999, a més d'una cronologia biogràfica de l'autor. La iniciativa de Nortesur resulta molt positiva a causa de l'escassetat de traduccions al castellà d'obres cabdals sobre les músiques afroamericanes. En aquest cas és especialment rellevant ja que Blues People és la primera obra sobre blues i jazz escrita per un afroamericà. La seva lectura és molt recomanada per aquells que s'interessin per la societat i la música afroamericana, sempre que es contextualitzi i revisi el punt de vista ideològic de l'autor.

L'autor parteix de la idea que "la música explica la història, així com la història explica la música", ja que les dues són expressions i reflexos de la gent (Jones, 2011 [1963]: 230). Partint d'aquesta tesi l'autor fa una anàlisi sociològica de la música afroamericana, establint que aquesta és el reflex de les condicions socials dels afroamericans. Per a dur-ho a terme, Jones repassa les dures i canviants situacions dels negres des de la seva arribada a Amèrica del Nord -a partir de 1619- fins als anys 60, i la seva música -des dels cants de treball, els espirituals i el blues, fins al free jazz-. Segons Jones el valor de la música afroamericana rau en el fet de contenir la història dels afroamericans, i conforma la principal pertinença cultural d'aquest poble impotent i oprimit.   

A través d'onze capítols, el llibre ressegueix el camí de l'home negre, d'esclau a ciutadà nord-americà. L'autor desgrana les condicions particulars del sistema d'esclavatge als Estats Units i identifica l'abisme ideològic que separava els amos i els esclaus -provinents de cultures amb sistemes filosòfics molt allunyats-, com un dels principals motius de la seva cruesa. L'autor també analitza l'assumpció del cristianisme per part dels negres, i les característiques de la seva adaptació sincrètica.

Segons Jones, el blues primitiu és la primera música enterament afroamericana, ja que reflecteix els patiments de l'home negre lliure als Estats Units, que es qüestiona el lloc que ocupa en la societat nord-americana i ho fa amb domini de l'anglès -la llengua nord-americana-. El blues apareix després de l'Emancipació (1863) i amb el pas, que aquesta permet, cap a la humanització dels ex-esclaus negres. L'autor reivindica la importància del blues en l'origen i naixement del jazz, i critica l'apropiació del jazz per part de la societat blanca, la qual, encegada pel seu eurocentrisme, no entén la seva vertadera essència.

Jones també critica el formalisme de la música clàssica europea i la seva recerca per la puresa del so, contraposant-lo a la profunditat emocional marcadament inconformista de la música afroamericana. Segons l'autor la cultura africana dels esclaus arribats a Amèrica del Nord ha estat clau en la configuració de la música afroamericana, no tant per la utilització i el manteniment d'elements concrets, sinó perquè n'ha determinat la manera d'apropar-s'hi i d'entendre-la. Segons Jones la filosofia de la música negra és diametralment oposada a la de la música clàssica occidental, tot i que no nega la importància de la influència d'aquesta darrera en el jazz.  

A través d'un repàs del blues fins al free jazz, l'autor distingeix entre les músiques hereves del blues però que tendeixen a assimilar-se al corrent de música popular blanca, i que per tant, perden la seva autenticitat (el corrent general del swing, el jazz progressiu, en certa mesura el cool), i d'altres que mantenen una forta relació estètica amb el blues i conserven per tant una actitud autènticament negra (el bebop, el rythm and blues, el hard bop o el free jazz, per exemple). Per exemple, segons Jones, l'adhesió de les classes mitjanes negres al swing popularitzat per les orquestres de blancs als anys 30 significava l'intent d'aquestes d'assimilar-se a la societat blanca nord-americana, renegant del blues que portava imprès els traumes generats pels segles d'esclavatge. A través d'aquesta reflexió, l'autor proposa la seva altra tesi: que partint de l'anàlisi musical es pot definir el grau d'assimilació dels músics i dels seus seguidors dins del corrent musical general, i mesurar per tant el grau d'integració d'aquests en la cultura blanca nord-americana. Integració que l'autor considera perjudicial, ja que per a ell el procés d'evolució de l'autèntica música afroamericana està basat en la constant redefinició davant l'apropiació d'un estil per part de la cultura popular blanca.

LeRoi Jones, autor també de poesia, novel·la i teatre, és un dels autors més destacats de la generació beat dels anys 50, juntament amb Kerouac i Ginsberg. Durant els anys 60, moment en què escriu Blues People, la seva activitat es centra en una intensa militància en el nacionalisme negre, unint-se el 1962 a la Umbra Poets' Workshop, i creant el 1965 la Black Arts Repertory Theatre/School. Blues People apareix en aquest context d'exaltació de la negritud i té per objectiu ressaltar la importància de la música afroamericana en la cultura nord-americana i en la música en general. Dins del context ideològic del Black Power, Jones confronta la música feta per blancs i aquella feta per negres, situant el conflicte racial al centre del seu estudi. Jones considera negativa l'apropiació de la música afroamericana per part dels músics blancs, argumentant que aquests la converteixen en un producte inferior i buit de significats. Jones, proper a les ideologies primitivistes, mitifica la puresa i autenticitat del blues, i concep de manera sistemàticament pejorativa els contactes amb la cultura occidental. Com que el contacte amb la influència occidental és perniciós, Jones suggereix implícitament que la música afroamericana es deteriora amb el pas del temps, ja que aquesta cada cop està més submergida en la societat occidental.

La ideologia de Jones és marcadament essencialista, fet que el porta a declarar obertament la incapacitat dels músics de jazz blancs de tocar adequadament. Tot i que aporta certes informacions sobre algunes de les característiques interpretatives pròpies del gènere (les inflexions blues, els patrons de call and response, la imitació melòdica de la veu, l'espontaneïtat i la improvisació, la predisposició a situar l'expressió emocional en un primer pla o certa gamma d'efectes rítmics), no construeix una teoria sistemàtica sobre què implica tocar jazz correctament que pugui confirmar els seus judicis, i acaba fonamentant-se únicament en motius racials.

Per concloure, la lectura de Blues People aporta moltes dades interessants i reflexions sobre la música afroamericana, i constitueix un vívid reflex de l'experència dels negres als Estats Units. Alhora, ha de ser entès en el seu context històric, el de la reivindicació de la identitat afroamericana en una societat nord-americana encara segregacionista i racista, i per tant una lectura del segle XXI ha de ser crítica amb la ideologia essencialista i racista subjacent. Cal també felicitar la completa edició de Nortesur, així com l'acurada maquetació, tot i que potser la traducció de Carlos Ribalta del 1969 necessitaria una revisió més actual.