LPC3

En Peter Murphy, l'anomenat padrí dels gòtics, arribava a Barcelona amb un nou disc sota el braç (Ninth, 2011). Aviat es va fer palesa la seva predisposició a presentar-nos la nova criatura, de la que van sonar gairebé tots els temes. De fet, va obrir el directe tal i com s'obre el nou disc, amb la rockera Velocity bird, a la que van anar succeint una rera l'altra un seguit de peces noves, entre les que cal destacar Seesaw sway, corejada pel benvolent públic que omplia a rebentar la Sala Bikini. És senyal de salut que un artista més que consolidat sigui aplaudit per les seves peces més noves, com va tornar a passar al principi dels bisos amb The prince and old lady shane i al final dels mateixos, quan la gent desfilava pels llargs passadissos de la Bikini tot corejant la tornada de I spit roses.

El directe, doncs, anava per molt bon camí amb la gran acceptació del Ninth, segurament un dels millors discos en temps del Peter Murphy. I per millor camí continuaria quan el príncep dels gòtics es va cobrir el cap amb una caputxa i va fer sonar The silent hedges, una vella peça de la Bauhaus que tot i presentar-se menys distorsionada i sorollosa que tot el nou material inspira molta més duresa i autenticitat.

Llavors van començar els problemes. Els samplers de bateria que acompanyaven als quatre músics dalt l'escenari van començar a fallar amb la interpretació de Subway, mentre cada cop era més evident la mala llet reflectida a la cara del Peter Murphy. Van deixar una cançó penjada a la meitat i el bateria es va endur una bona bronca. Quan tot semblava encaminar-se cap al pitjor el Sr. Murphy va apropar-se al micròfon per disculpar-se: "Normalment aquest és un show increïble. Avui tenim problemes i només estem a sis sobre deu". La guitarra sola introduint els acords de Hurt, el cover dels Nine Inch Nails, i la poderosa veu d'en Murphy resseguint les línies melòdiques que en el seu dia va crear en Trent Reznor van fer que tots plegats ens oblidéssim per uns minuts dels problemes de so.

Però els problemes van tornar. Altre cop la caixa de ritmes va fer que es trunqués la gran I'll fall with your knife. A aquestes alçades l'interrogant sobre el perquè de les caixes de ritmes i els sons programats planejava la Bikini. I ho va seguir fent sobretot quan vam poder escoltar els vents enllaunats que van protagonitzar la principal línia melòdica d'un dels grans èxits del músic anglès, Cuts you up. Personalment no acabo d'entendre la necessitat d'usar tanta música pregravada per interpretar un material que es pot defensar perfectament en viu amb guitarra, baix, bateria i una segona guitarra acústica ocasional en algun tema. Depenent del tipus de música no és tan sols acceptable sinó necessària la utilització dels sons pregravats, però l'obra d'en Murphy no és d'aquest perfil: tot i guanyar pel què fa a l'ús de timbres diferents en alguna peça, empitjora la fluïdesa del directe imposant ritmes massa quadrats que fan que es perdi part de l'essència del rock que, en el fons, resideix en tot el material del músic anglès.

Sort que cap al final del concert les coses van tornar a un cert ordre, en part gràcies a la insistència d'un públic entregat que va saber perdonar els errors i visualitzar només les bones arts dalt l'escenari. En aquest sentit, la banda es va mostrar potent quan no era interrompuda pels samplers i en Peter Murphy va donar lliçons del que és un showman dalt l'escenari, fent contorsions fins a prendre la forma d'una àguila en alguns moments i arribant-se a canviar fins a tres vegades de roba. Musicalment cal destacar la potència de la balada Strange Kind of love, que va fer que part de l'audiència vibrés quan van poder sentir els versos del Bela Lugosi's dead com a afegit al final de la peça. Tot seguit va venir una interpretació calcada (inclús en la veu) del ja clàssic Ziggy Stardust del David Bowie, per acabar la nit, com introduíem abans, amb una peça del nou treball, I spit roses, que va ser fortament corejada com a cloenda.

A grans trets el mític músic anglès i la seva banda van oferir un directe molt irregular, amb moments per a l'oblit (I'll fall with your knife, per exemple) i d'altres de glòria (Hurt o Strange kind of love). Per una banda l'ús de caixes de ritmes i sons pregravats quasi desmunta l'espectacle sencer, per l'altra els temes nous van ser rebuts com si ja formessin part d'un repertori consolidat. Una nit irregular del padrí dels gòtics.